Aquest diumenge 15 de maig, a València, la convocatòria “TOMA LA CALLE”, va reunir milers de persones, que des de San Agustí van passetjar-se pel manifestòdrom de València ciutat sense la presència dels antidisturbis, omnipresents en qualsevol altra manifestació combativa que puga tenir lloc a la ciutat, només es podien trobar un grapat de policies locals als cantons del recorregut.
La presència desproporcionada i habitual de antidisturbis a qualsevol movilització social en València ciutat i la repressió brutal a la manifestació de Madrit de “juventud sin fututo” poden ser algunes de les causes de l’absència d’altre tipus d’accions més dures contra els simbols del capital.
La manifestació, va començar a passetjar al ritme de vàries batukades que tamboriletjaven sense donar cap espai per a la protesta i la ràbia, només es sentien el xiuleig i els tambors, tam, tam, tam, pi, pi, pi, i va acabar amb la lectura dels manifestos de la plataforma que no diuen res de trellat i que demanen polítics que siguen óssos amorosos i transparents, porres de cànem ecològic per a reprimir-nos i banquers simpàtics que no furten (ai, mareta!).
“Menys batukades i més barricades” es podia escoltar de volta en quan que els tambors s’aturaven uns breus instants, denunciant l’ambient festiu i poc combatiu. I quanta raó tenien. El ritme de la festa s’impossava a la protesta i l’expressió de la ràbia amb un ambient alegre que fa pena donada la situació social i històrica que patim.
En acabar la manifestació a la porta del Palau de injustícia, on van llegir-se els manifestos, les batukades van continuar amb la festa , per que no es pot descriure d’altra manera, al parc d’enfront.
La gent ballava i reia amb la sensació de que tot estava fet, que la manifestació havia sigut una victoria total, que el capitalisme havia caigut i la democràcia és real ja. Però a l’endemà tot era com abans i l’estat i el capital continuen explotant-nos, reprimint-nos, enpresonant-nos i assassinant-nos pel bé de la plusvalía i el pacte social.
Una possible valoració positiva és que la gent va eixir al carrer a milers, tot i que la part més negativa d’açò es la certesa de allò que de veritat volien era acabar prompte la protesta per a ballar la dança “radikal” al parc.
El triompf de la postura estètica postmoderna on la crítica i la reflexió no tenen cap espai.
Sense cap analisi conscient de la realitat i de la nostra situació com a oprimides, la massa no deixarem de ser ramat i poc avançarem cap a la revolució i la societat sense classes.