La lluita de la xavalada és seua, hem de donar el suport que pugam i la solidaritat que necessiten, tot i que vulgam cremar el ajuntament, els bancs i els jutjats. Hem de recuperar la confiança des del suport mutu en la lluita. La deslegimització de l’estat ve poc a poc de la mà dels cops de porra i de les detencions, la deslegimització de l’economia de mercat vindrà de la mà de la caiguda de la classe mitjana i de l’adveniment de la misèria generalitzada.
La presència solidària a les vagues, les manifestacions i el suport a les lluites socials que han de venir és el camí per a tornar a ser una realitat al carrer i no un miratge perdut en llibres, periòdics i l’Internet.

Ahui, dimarts de vesprada, no ha passat res de nou, milers de persones en solidaritat contra la repressió de l’estat, de recolzament de la lluita de la xavalada. Allò que hauria de ser normal, fa temps que es va tornar l’excepció, i trobar-nos de nou al carrer amb la gent escridassant als torturadors i preparant la resistència i el contracolp s’ens fa extrany.
Sembla que han tornat les ràdios, tot i que les xarxes socials tenen un pes insuperable en les convocatòries, el seguiment de la repressió mitjançant les ràdios ha generat una nostàlgia de la lluita a la dictadura. La gent es penjava a les ràdios dels cotxes, les cases i els centres socials, per a saber com està la lluita de la xavalada.

La policia s’ha esperat a la nit, potser massa canya a les protestes que crèixen pot unflar la bola i tornar-la revolta. Esta vesprada no hi havia UIP per cap puesto, amagats, per les rodalies, han deixat que el centre estiguera tomat per la gent. Tot i que sembla que han vingut reforços de molts puestos, al carrer es parlava de Valladolid, Saragossa, Madrit i del sud. Els gossos sanguinaris venen a per la seua part de sang jove.

El 15M, el ciudadanisme, el pacifisme suïcida, el precepte de la no-violència i la mistificació de “la democracia” i “la constitució” han fet molt de mal a València, quan semblava que podia haver una ruptura l’any passat, però hem de ser conscients que ací partim del no res, de la terra cremada, de la misèria política, de la derrota social més absoluta.
No s’han de revisar totes eixes posicions dogmàtiques quan la policia trenca caps i detè a xiquets? La no-violència com a eina de lluita està sobradament superada, però la por a trencar les cadenes encara no ha desaparegut.

Dimecres 22 de febrer, de nou, a les 14:45h a la porta de l’IES Lluí Vives.

Demà tot continua, la solidaritat no s’atura.