El 20 de setembre de 1977 un atemptat amb explosius contra el local de la revista satírica El Papus va causar la mort del conserge, Joan Peñalver, i fins 16 persones ferides. Més de trenta anys després diversos organismes públics posen entrebancs a la investigació d’aquest atemptat feixista atribuït a la Triple A però mai aclarit. Segons explica l’autor del documental El Papus, anatonima d’un atemptat, presentat l’1 d’octubre al Memorial Democràtic, en realitzar aquesta investigació històrica va topar amb el silienci “administratiu” del Govern Civil i tots els entrebans de la policia estatal. L’atemptat contra el Papus continua impune i encara avui els autors del crim compten amb una obscura cobertura i impunitat.
El 20 de setembre de 1977 un atemptat comès amb explosius contra la redacció de la revista d’humor i sàtira El Papus, amb seu al carrer Tallers de Barcelona, va causar la mort del conserge, ferides molt greus a la telefonista i ferides menors a prop de quinze persones, així com greus destrosses al local. L’agressió va ser reivindicada per telèfon per l’anomenada Triple A [Aliança Apostòlica Anticomunista] i va ser un dels episodis terroristes més sagnants després de la mort del Dictador a Catalunya que fins avui no ha estat objecte d’estudi.
El darrer 1 d’octubre es va realitzar l’estrena amb un passi previ del documental El Papus, anatomia d’un atemptat a la seu del Memorial Democràtic a Barcelona. El que més va sorprendre del reportatge és que al cap de 33 anys segueixin inaccessibles arxius policials i de la diputació. D’això en parla el seu director, David Fernández Castro, a una entrevista publicada a la web del professor i especialista en el món de l’ultradreta Xavier Casals.
El director del documental exposa a l’entrevista que “Ens hem trobat obstacles de tot tipus. En primer lloc les víctimes directes: la telefonista que encara avui arrossega seqüeles, no es veia amb forces per rememorar els fets. Els fills de Juan Peñalver, la víctima mortal, no van voler ni sentir parlar del documental. (…) Finalment, el més sorprenent de tots va ser la negativa de la policia nacional a deixar-me accedir a la documentació sobre el cas. Davant la meva insistència es van limitar a contestar que “no tenien per donar-me explicacions sobre la seva política de comunicació”. Un altre cas diferent va ser el de la Delegació del Govern que custodia la documentació de l’antic Govern Civil. Aquí, inicialment, no em van negar res, simplement va arribar un moment en què es van limitar a no contestar les meves trucades ni els meus correus electrònics. A això crec que en dret se’n diu “silenci administratiu”.
A l’entrevista, el director David Fernández Castro també explica que encara avui “el cas Papus és un tema molt fosc”, en què malgrat les condemnes d’alguns ultres vinculats a l’entorn de Fuerza Nueva, per a l’investigador “hi va haver gent més “important”” en el poder polític, judicial i policíac, als quals no els va interessar treure’n l’entrellat de les vertaderes resposabilitats d’aquell crim feixista.