Recordem les porres i els caps oberts. Recordem les persecucions, els atropellaments, el soroll dels trets a l’aire i les carregues policials indiscriminades. Recordem el despotisme i sarcasme dels representants de l’Estat i els seus cossos repressors. Però ens quedem en l’autorganització de les joves. Ens quedem amb la resposta popular massiva davant la seua violència durant dies i dies. Ens quedem amb la gent prenent els carrers davant la impunitat amb la que actuen els nostres enemics, contra la misèria a la que ens aboca el sistema capitalista.
La flama l’encengueren unes poques desenes de estudiants del IES Lluís Vives amb les seues protestes contra les retallades en educació. De nou, la policia nacional espanyola tractà d’esborrar-la mitjançant la violència, però aquesta vegada la resposta fou no retrocedir. Primer unes desenes, poc després érem centenars i acabarem siguent milers i milers de persones les que diguérem prou. Prou a la impunitat policial, prou a les retallades, prou de falsa democràcia al servei dels que més tenen.
Foren dies intensos i durs. Una generació sencera aprengué de la manera més ferotge com funciona el capitalisme, tanmateix perdérem la por. La por a prendre el carrer per demanar el que és nostre enfrontant-nos a les seues porres. Tot i això, la repressió a través del seu aparell judicial continua hui després d’un any. Què va ser d’aquelles lluites? On està la gent que es va organitzar per a rebel·lar-se?
Sembla que tot continua igual a la nostra ciutat. Aquella espurna de dignitat i rebel·lia popular sembla haver-se esvaït després d’aquell esclat. Els responsables polítics i policials d’aquella barbàrie totalment impunes. Les organitzacions dirigistes, que volgueren aprofitar aquell moment per treure rèdit electoral, tractant de canalitzar la ràbia per transformar-la en indignació sense qüestionar el sistema. Per a que ens disguste però no l’odiem, per a que ens indignem però no ens desesperem, per a que desitgem reformar-lo però no rebutjar-lo i per tant reforçar-lo i no atacar-lo.
Nosaltres apostem per mantindre viva la lluita que sacsejà València aquells dies. Lluny de disputes partidistes per vore qui s’apropia de la marca Primavera Valenciana en pro dels seus interessos. Rebutjant directament a aquells que volen lucrar-se fins i tot amb allò tant necessari com la solidaritat i el suport mutu.
Per això, el dia 15 no tenim res que commemorar a cap palau. Prendrem els carrers per tornar a deixar clar que no només lluitem contra les retallades, ho fem contra l’Estat, ho fem contra el sistema, ho fem contra els poderosos i els seus privilegis.
Perquè només amb la autorganització, la solidaritat i el suport mutu podem donar resposta a tanta desigualtat. Perquè ho volem tot i ho volem ara.
Perquè no podran detindre la nostra Primavera!
Extraido de cabuts.noblogs.org – Blog del Comité Anticapitalista de Benimaclet (C.A.B.)