Amadeu Casellas, ex pres anarquista que va sortir de la presó el passat 9 de març després de més de 23 anys de condemna plens de lluita, denuncia i represàlies, en l’actualitat es troba en llibertat. Aconseguir la llibertat que li pertocava no li ha estat fàcil ja que múltiples muntatges l’han retingut 8 anys més del que li tocava. Ha estat una condemna llarga que l’ha fet expert en lleis, sobretot, en lleis penitenciàries ja que són moltíssims els escrits, recursos, queixes… que ha escrit, no només per reclamar els seus drets, sinó per reclamar els drets de la resta de reclusos. Aquest coneixement dels seus drets l’ha impulsat a reclamar-los de múltiples formes fins arribar a l’extrem de les vagues de fam, l’última de 100 dies. Actualment es troba pendent de la sentència de l’últim judici ja celebrat fora de la presó i que és un dels molts muntatges que ha patit. Però no es mostra preocupat pel judici i afirma que: “vindran altres judicis, vivint en el sistema que vivim és inevitable.”

Alasbarricadas.org

Com va anar l’últim judici, el del dia 15 de març?

Pel que sembla algú va trucar a una amiga meva el dia abans de que em vingués a veure i li va lliurar una bola amb droga. La policia tenia la informació i al dia següent quan ella va arribar a l’aparcament de la presó la policia secreta ja l’esperava. La van detenir durant un dia donant li la llibertat a canvi de que m’acusés. A mi no em van notificar res d’això i tampoc vaig poder tenir contacte amb ella. Onze mesos després, quan arriba l’hora de donar-me un permís, és quan em diuen que tinc una causa pendent i que no puc sortir. M’acusen de tràfic de drogues i casualment em demanen 8 anys, justament els 8 anys que ja han reconegut que he passat de més a la presó. Pel que sembla el que estan buscant és no pagar-me els 8 anys de més que he passat tancat a canvi de no entrar a la presó.

Pots denunciar aquest vuits anys de més que has pagat?

És clar, les lleis d’aquest país diuen que el màxim que es pot estar pres són 20 anys en el codi nou, en l’antic estava fixat en 30. No m’han volgut aplicar això, imagino que per la meva ideologia. Tècnicament et poden dir que si que tens raó o que no, tot és legal, aleshores a mi em van dir que no. Tot i així em devien anys de preventiva que tampoc em volien reconèixer, em deien que no existien aquestes preventives, això em va portar a fer una vaga de fam l’any 2008 de més de 70 dies. Vam arribar al pacte que sortiria de permís l’any 2009 i aleshores van sortir amb el tema de les drogues un dia abans del dia de sortir. Aleshores vaig dir als advocats que no volia permisos ja que el que havia d’estar era en llibertat total i vaig començar una vaga de fam que va durar 100 dies. Als 100 dies de vaga de fam es va arribar al compromís que se’m faria una revisió d’expedient, vaig abandonar la vaga, en part també perquè estava molt tocat, havia entrat dos cops en coma. Em van traslladar a la presó de Girona i allà, quan vaig demanar a la jurista que em mirés l’expedient em va dir que estava prohibit tocar el meu expedient, hi havia ordres de no tocar res. Tot i així la jurista hem va dir que tenia raó i que em devien anys, arran d’això, vaig començar a escriure als jutjats, després d’una setmana em reconeixien que em devien 4365.

El primer atracament que vas fer era als anys 70 oi?

Els primers atracaments que jo faig són quan jo estava ficat a la FAI, però la Federació Anarquista Ibèrica no era partidària d’aquest tipus d’accions. En aquella època hi havia diversos grups autònoms anarquistes, nosaltres en vam formar un a Vic i vam decidir atracar bancs, era una manera de recuperar diners. El que aconseguíem ho dividíem en parts, una part era per la gent que ho necessitava de la comarca d’Osona, una part per nosaltres i una altre part per finançar la publicació de fanzins, revistes, diaris… anarquistes. En aquella època era tot clandestí. Els primers atracaments els vam fer cap a l’any 75 i ens van detenir l’any 79.

Quina era la situació de les presons en aquella època?

Hi havia tortures, hi havia assassinats dins de la presó. No entra realment aquesta suposada democràcia que es diu que hi ha ara a les presons fins a finals dels 80. A principis del 84 els carcellers van començar a canviar l’uniforme franquista pel que porten ara. En aquesta època vam crear una comissió de presos i vam començar una vaga de fam a la model de més de mil vuit cents presos estenent-se després a altres presons de la resta de l’estat. Amb això, vam aconseguir el compromís del PSOE, que havia guanyat les eleccions al 82 per majoria absoluta i en el 83 ens van donar la mini reforma, això va significar que molts presos que portaven tres i quatre anys en espera de judici van sortir en llibertat, això va suposar la llibertat de milers de presos.

En el 84 van passar les competències de les presons a la Generalitat Catalunya, això va suposar alguns canvia que al principi semblava que milloraria la situació, però que en realitat ha estat pitjor. Amb els anys això s’ha anat veient, per exemple en el 81-82 vam aconseguir que entressin a la presó els equips de tractament que no han servit de res, va aconseguir que entressin més metges, els bis a bis, les trucades de telèfon… a finals de l’any 88 vam aconseguir que ens deixessin comprar amb els nostres diners, tenir televisors a les celes i en el 90 91 va ser quan realment va començar a haver-hi una mica de canvi dins de les presons en el sentit que la gent començava a sortir de permisos.

Com funciona això de la reinserció laboral?

Els presos abans treballaven en tallers productius i no hi havia seguretat social, un grup de presos vam fer una denuncia i aleshores ens van assegurar. Després, un efecte dominó va portar a que s’asseguressin els presos a tota Catalunya i automàticament a la resta de l’estat espanyol. Però aquesta seguretat social va ser una trampa, perquè a la presó un pres no té dret a la baixa, ni a vacances, ni a liquidació i els sous que estan cobrant són d’uns 200 € mensuals.

A principis dels 90 es va formar el CIRE, que ells l’anomenen Centre d’Iniciatives per a la Reinserció però en realitat és un centre d’iniciatives per a l’explotació laboral. Aquí és on comencen a entrar els estranger, els immigrants, que curiosament al carrer són persones il·legals però dins de la presó es converteixen en legals i cotitzen, però quan surten es tornen il·legals, d’aquesta manera el número de la seguretat social que han tingut i cotitzat desapareix. Aquest és el sistema espanyol.

El CIRE actualment s’ha apoderat dels economats, de les bugaderies, en definitiva s’ha apoderat de l’explotació de totes les presons catalanes on l’explotació laboral és increïble.

En el 2008 vam fer un seguiment del que el CIRE havia facturat, arribant a la informació que la facturació del CIRE al 2008 va ser de 23 milions d’euros, vam contar el que s’havia pagat als presos i pujava a uns 900 mil euros, la resta de diners s’han perdut en el laberint que hi ha al CIRE. És una piràmide on hi ha molts càrrecs que cobren uns sous molt alts i no treballen. Els beneficis del CIRE, com empresa pública, haurien de repercutir en els presos però no hi ha beneficis ja que es perden per la piràmide directiva.

Els equips de tractament manipulen als presos per a que treballin. Si algú vol tenir beneficis penitenciaris, permisos… li diuen que ha canvi de treballar. Sinó acceptes l’explotació laboral no sortiràs de permís, tot hi així, són pocs els que tenen permisos i encara menys la condicional.

Els estrangers no poden lluitar, no perquè no volen sinó perquè desconeixen els seus drets, i el sistema s’aprofita d’això.

La presó és una fàbrica d’explotació a nivell català, basc i espanyol.

Tens un exemple clar que despulla la presó del seu paper reinsertador?

Si, per exemple les drogues. Les drogues legals són molt pitjors que les il·legals. En teoria la metadona és una droga legal que serveix per deshabituar de la heroïna i les dosis han d’anar de més a menys però a la presó ho fan al revés de menys a més; i si això li afegeixes que quan vas al metge si demanes metadona te la donen sense comprovar si ets consumidor o no. Si vols psicotròpics, te psicotròpics. L’addicció a la metadona és més forta que la de la cocaïna o heroïna.

Segueixes pensant que els atracaments són una forma de lluita necessària?

Si, perquè no, ara hi ha altres maneres, pot ser l’atracament és molt violent, molt brutal, tenim l’exemple de l’Enric Durant que amb un ordinador…Pot ser en lloc de pistoles hem d’anar amb ordinadors, però la lluita segueix igual. Jo no em penedeixo de res del que fet, tot el que he fet està ben fet per a mi. Em penedeixo d’haver pagat tots aquests anys de condemna i després veure la poca vergonya que tenen, el cinisme i la hipocresia. Casos com el del palau de la música, amb Fèlix Millet que no ha estat ni un dia detingut, el cas Pretòria, tots estan fora, Palma Arena i així podríem anar continuant…Aquests tipus de persones no entre a la presó, a la presó entren els treballadors, els que tenen pocs recursos i que roben per necessitat. Traient els presos per delictes sexuals o de sang la resta de persones que estan a la presó, la majoria d’elles l’únic delicte que han comès és no tenir els diners suficients per demostrar que són innocents, aquest és el seu gran delicte. Per això, a Catalunya hi ha una proposta per a fer un grup de suport a presos. Grup necessari, ja que avui dia entre a la presó tot tipus de gent, per una multa o per qualsevol altre cosa. Els sistema és molt repressiu encara que diguin que és democràtic jo penso que estem com als anys 70 perquè el sistema funciona igual.

La lluita ha de continuar i la gent no ens hem de donar per vençudes, el dia a dia és una lluita continua i s’ha de seguir passi el que passi. Si no cedeixes pots guanyar si cedeixes ja has perdut. Val la pena seguir lluitant.