[Textos] [Patriarcat vs. Capitalisme] Última hora: està guanyant el capital!

El patriarcat, aquest monstre que regula les nostres relacions domèstiques, sexuals i afectives ha resultat greument ferit en dues de les seves extremitats: el masclisme i la homofòbia. Tot i així, sembla ser que és capaç de sostenir-se sobre dues potes—la monogàmia i l’adultisme—les quals romanen intactes; ni les més coratjoses guerreres antipatriarcals gosen enfrontar-s’hi. Ningú gosa qüestionar si la monogàmia i el seu mite de garantir relacions econòmico-afectives exclusives per tota la vida juntament amb la normalització social del divorci o trencament amorós, és una de les principals (per no dir LA principal) causa de dones maltractades o mortes en mans dels seus marits o enamorats. Tampoc ningú gosa qüestionar si un infant té sexualitat i encara menys si té dret a gaudir-ne.

El matrimoni, com a màxima institució de la monogàmia, va de capa caiguda, però informalment i inconscientment seguim reproduint la monogàmia en les nostres relacions afectivo-sexuals. Un ritual d’un sol dia—el casament—no marca grans diferències entre un matrimoni qualsevol i una parella que comparteix habitatge, turisme i militància als moviments socials. Les gelosies o la repressiva exclusivitat sexual, el lloguer, hipoteca o crèdits compartits i les discussions per escollir una pel·lícula o el tedi de no tenir res nou per dir-se, són el seu pa de cada dia indistintament.

Per altra banda tenim l’adultisme, una silenciosa i desconeguda però omnipresent opressió. Les categories socials construïdes a partir de l’edat biològica dels individus són construccions socials al servei de la supremacia dels adults. La despossessió de infants, joves i ancians és anàloga a la dels aturats i mestresses de casa, amb la diferència que els primers no tenen sindicats ni departaments del govern que vetllin per ells.

Tanmateix, en les tenebres habita un poderós monstre que creix dia a dia guanyant cada cop més terreny al patriarcat: el capitalisme. Contràriament al que creuen molts activistes, el patriarcat no va de bracet del capitalisme, sinó que aquest últim s’està menjant al patriarcat amb patates. El capitalisme no necessita per res al masclisme ni la homofòbia ni la monogàmia ni l’adultisme, molt millor si totes les dones treballen “lliurement” en el lliure mercat; molt millor si l’homosexualitat és un orgull molt rendible enlloc d’un vergonyós estigma; molt millor si tots els individus es comporten de forma completament individualista i poden consumir al màxim sense haver de donar suport a la parella o el seu producte: la família; molt millor si infants i joves consumeixen “lliurement” (sense les restriccions que imposen els pares o tutors).

Si bé el patriarcat es manifesta a través de la cada cop més raquítica família, el capital ho fa a través del cada cop més robust estat-mercat liberal. Així ens trobem en què cada cop més competències que durant mil·lennis han pertangut a la família són transferides a l’estat-mercat: l’educació dels infants, l’assistència a la gent gran, l’assistència mèdica, la producció i preparació d’aliments, l’oci… Entre les joves generacions trobem els individus més avançats en aquesta transició de l’ordre patriarcal al capitalista. Aquests individus ja no conviuen amb familiars i tampoc amb altres humans (tot i que a vegades coexisteixen amb humans dins d’un mateix habitatge!), així no han de fer cap esforç per posar-se d’acord sobre res amb ningú. A nivell sexual, l’ambient gai fou el primer a alliberar-se del patriarcat per encadenar-se a la lògica del capital: aquí les relacions sexuals es consumeixen com xiclets que s’exprimeixen i escupen en un tres i no res (tot i que a vegades ensopegues amb un xiclet que ja havies mastegat i costa desenganxar-lo de la bamba).

L’única feblesa del capitalisme enfront el patriarcat és que no ofereix prou incentius per reproduir l’espècie; la criança monoparental suposa molt d’esforç i sacrifici, faltaria subsidiar-la més o desenvolupar un electrodomèstic capaç de canviar els bolquers dels nadons. És per això que inclòs els post-moderns transmarikabolloqueers, quan decideixen reproduir l’espècie, sovint retornen al model més conegut: la clàssica família nuclear. Així que no t’estranyi veure un activista transfeminista-intersex que havies vist fent una transgressora performance post-porno a Can Vies, ara fent una performance patriarcal, passejant el seu fill amb cotxet per la rambla, agafat de la mà de la seva parella monògama.

Hi ha qui lluita contra el patriarcat sense tenir consciència que alimenta al capitalisme i viceversa. Això és així perquè actualment en la nostra societat només hi ha aquests dos models/monstres possibles. Si no els ataquem conjuntament, trascendint el nostre ghetto polític i la nostra lluita parcial i especialitzada, sortirem del foc per caure a un altre foc. Si volem bastir una lluita amb alguna possibilitat de superar capitalisme i patriarcat, l’haurem de desenvolupar paral·lelament a la construcció d’altres formes de viure i relacionar-nos que vagin omplint el buit que deixarem amb la seva progressiva demolició.

Na Pai

http://difonlaidea.wordpress.com/antipatriarcal/
http://www.difonlaidea.tk