Carta:

La foto ho diu tot.
“Volem l’ESTAT”

No hi ha més, no hi ha una altra valoració possible. La voluntat de la gent que es manifestava ahui (ahir, 10 de juliol) és la de la creació d’un estat, amb la seua burocràcia, les seues fronteres, la seua policia, el seu inevitable exèrcit, les seues presons, la seua autoritat…

No és espanyolista una persona que vol viure lliure i no tenir amos, ni de blau ni de roig.
Si no passetjar-se darrere d’un drap de colors que uneix les forces i els anhels de patronal i sindicats, de estudiants i policies, de polítics i obrers penseu que significa possar-se de banda de patronal i sindicats, de estudiants i policies, de polítics i obrers però aquesta vegada espanyols, és tenir una visió prou equivocada de la realitat.

“Un estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera.”

Bons i dolents, catalans i espanyols…
La bipolaritat de la política actual defineix prou bé fins a quin punt ha calat el discurs derrotista de l’estat en la voluntat popular:
“No hi ha res a fer, abandoneu les vostres il·lusions i abraceu-vos a l’estat protector”

Amb la creació d’un nou estat no hi haurà cap ruptura, supossarà la continuitat de les estructures de poder, el principi de propietat i el monopoli de la violència, però l’administraràn unes mans diferents.
En un exercici de crítica i de anàlisi de la realitat: L’antitesi de l’estat espanyol i de la seua autoritat mai no serà un estat català.

Una federació d’estats ibèrica? Què no en tenim prou ja en les autoritats locals que ens reprimeixen i ens detenen i empresonen en tots els pobles de tota la península per ser la dissidència? Quina ceguesa vos fa pensar que la descentralització en multitut d’estats de l’autoritat portarà la llibertat a casa nostra?

No volem cap estat!