Per què organitzar unes jornades anarcofeministes en el marc del Centenari de la CNT?
Al llarg del temps que algunes portem al sindicat ens hem adonat que, tot i que la CNT com a anarcosindicalista hauria d’haver interioritzat els principis antiautoritaris, entre d’ells els feministes, encara avui dia hi ha la necessitat de tocar aquests temes. Qüestions que normalment no es tracten al sindicat, de fet ni tant sols es tracten dins el moviment llibertari amb la profunditat i atenció que es mereix.
Si ara creus que no és un tema que es toqui massa, com era la CNT de fa 30 anys respecte al conflicte de gènere?
Les companyes més grans ens han explicat que el tema s’havia procurat treballar, però que sempre han vist la necessitat de fer-ho al marge del sindicat des de col·lectius de dones. De fet Mujeres Libres va resorgir després del franquisme amb aquesta intenció.
El treball en grups de dones era present, però el treball mixte no pel que sembla?
Hi ha diversitat d’opinions perquè l’Anna Sigüenza, primera dona que va ser secretaria general de CNT, diu k no va tenir cap problema al sindicat com a dona i que els companys la van recolzar sempre alhora d’assumir càrrecs, però altres diuen k han tingut problemes greus de masclisme en el seu entorn polític.
Ara en l’actualitat, com veus la situació dins el sindicat?
Queda molt per treballar, hi ha companys que ho tenen molt present, reflexionen i analitzen la situació procurant deconstruir-se, però n’hi ha d’altres que no ho fan.
I dins el moviment llibertari?
No és un treball gens fàcil perquè són qüestions molt arrelades i interioritzades, tant que costa d’identificar-les. A més, el fet que molta gent doni per treballat el tema i assumida la desigualtat pel sol fet de ser anarquistes, agreuja la situació perquè ens creiem que tot està fet.
A BCN el tema encara no és part principal de l’agenda politica. Tot i el treball de certs col·lectius o els processos de treball a raó d’una agressió concreta, en proporció a tota la gent que som, el tema encara no és prioritari per a molts.
Arribant al rovell de l’ou, com veus que el conflicte de gènere es treballi un cop ja han sorgit conflictes concrets?
La clau seria prevenir i no partir de l’experiència negativa, potser el problema és el que et comentava, si donem per treballada la desigualtat de gènere i ens sembla extern a nosaltres, qualsevol dona pot sentir-se còmoda a priori dins un col·lectiu fins que esclata un conflicte de sobte.
Què és el que ens manca com a anarquistes en aquest terreny?
Treball individual de reflexió en principi, i en segon terme que dels propis colectius sorgeixi la necessitat de treballar certs temes rellevants com seria el gènere. Si volem assolir que el col·lectiu sigui el més semblant a un col·lectiu anarquista, cal que es treballi el tema superant una forma d’autoritat entre homes i dones. I sobretot que no hagin de ser les dones qui proposin aquest treball.
I centrant-nos en les jornades, hi hagut l’assistència que us esperàveu?
Estem contentes perqué hi hagut molta gent, sobretot cares conegudes. En canvi, cercàvem arribar a gent que políticament no estan en el nostre cercle d’afinitats i això potser no s’ha assolit del tot a pesar de fer les jornades en llocs que fugen de les okupes, ateneus, etc.
Heu trobat a faltar alguna franja d’edat?
Molta falta de gent jove, la mitjana era d’uns 30 anys.
Pel que fa la programació? Perquè veu plantejar-vos aquests 5 eixos?
Les organitzadores vem estar discutint temes rellevants, que alhora no fossin els que ja van tractar-se l’any passat en unes altres jornades anarcofeminsites. Vem valorar molt la qüestió del Centenari per això la rellevància del món laboral i sindical, el col·lectiu Mujeres Libres, etc. Però també hem volgut tocar coses més poc treballades com la sexualitat o la relació entre l’opressió de gènere, de raça i de classe.
Quina ha estat la xerrada amb més assistents?
La de Mujeres Libres, segurament el fet de portar a l’autora va atraure a més públic. A banda és un tema emocionant que agrada i resulta simbòlic.
No creieu que l’anarcofeminisme i el feminisme en general atrau més per una qüestió històrica i mitomana, però que alhora de posar els conceptes en pràctica ja no agrada tant?
[riu l’entrevistada]Potser allò històric té un aura més mística i atrau, de fet sabem que sovint posem gent en pedestals per a ser personatges històrics, però el que importa és l’ara i com aplicar els principis de l’anarquisme en la nostra vida diaria.
Com han anat els tallers?
Han estat coberts, inclús com l’espai havia de ser limitat, moltes dones han quedat fóra. El dia del cinefòrum “A la Deriva” sí que va haver menys gent, només hi havia 5 persones.
Perquè un taller d’autogestió de la salut?
Creiem que l’autogestió també passa per les nostres pròpies vides, per a no dependre sempre de professionals el tema de l’autoexploració és important. Tot i que és un taller difícil perquè no es pot fer amb molta gent si es vol crear un clima íntim i relaxat. En general el taller d’autogestió de la salut sol ser també molt participatiu perquè totes tenen algún remei per a poder compartir.
Com es desenvolupa un taller d’autodefensa feminista?
Doncs aquest encara no s’ha fet perquè les que l’impartien no van poder però vem quedar que quan tinguéssim el dia ens posarem en contacte amb les noies que van apuntar-se i el farem, el reprendrem aviat.
El taller està orientat tant a l’autodefensa física com la psicològica, que de fet és la que més patim al dia a dia, tots els abusos amagats per part de coneguts i desconeguts. I no juga al nostra favor haver estat educades per a aguantar el que ens vingui a sobre. És important pel canvi treballar els nostres límits també.
Com va anar la xerrada de raça, génere i classe?
Va venir molta gent també, segurament pel tema, és novedós, però també perqué hi havia interès en veure que explicaven les ponents, sobretot Karla.
És curiòs perquè en principi haviem pensat que el tema podria ser tractat per la Mary Nash que té un llibre sobre aquestes relacions, però clar, és una dona blanca, profe universitaria i bé, buscàvem algú que pogués tractar el tema des de l’experiència, com diu la mateixa Karla: des de las “tripas”.
Tornant al context del moviment llibertari, en quina línia s’està treballant el coflicte de gènere?
Últimamnt s’ha treballat bastant arrel d’agressions k s’han fet públiques, normalment físiques. Qualsevol persona del moviment llibertari que sap d’alguna agressió física no té gaires problemes en posicionar-se si és quelcom físic, ara bé quan parlem de agressions psicològiques, micromasclismes, etc tothom necessita saber versions, tothom ho posa en dubte. Són agressions d’un àmbit molt privat que en l’àmbit públic sovint no es noten. Podem conviure amb maltratadors psicològics i no saber-ho. Costa que la gent es posicioni a favor d’una dona que ha sentit un tracta xungo per part d’un home a nivell psicològic i emocional.
Sentiu k heu assolit els objectius que us veu proposar al organitzar les jornades?
Hi ha hagut coses positives i d’altres a millorar, però bàsicament sí. La participació ha estat activa. S’ha reflexionat, ara només falta que també es reflexioni dins el sindicat. Personalment he sentit una predisposició bona, cosa que ens alegra.
Téns alguna proposta política de treball contra les desigualtats de génere dins el moviment llibertari veient com està el pati?
No puc parlar per les organitzadores però individualment et puc dir que veig la necessitat de seguir treballant les dones per separat dels homes, però evidentment també cadria tenir espais mixtes per a treballar en la convivència i les relacions. En relació amb això sé d’un grup de dones que treballa ara mateix en aquesta doble línia, un grup vinculat a la XarxaAnarquista que treballa de forma interna entre les dones, però que també s’ha plantejat l’objectiu de portar els debats al exterior, dins del moviment llibertari. Per exemple a les jornades anarquistes que es faran a Sabadell hi haurà un dia dedicat a qüestions de l’anarcofeminisme i en general del gènere. Volem posar sobre la taula un tema que casi no es tracta.
Igual hi hauria la possibilitat de crear coordinacions de grups que tractin el tema?
estaria bé, de la mateixa forma que hi ha coordinacions antirepressives o d’okupació, etc, així potser no hi hauria la sensació de partir de zero o de sentir-te sola.
El patriarcat està tan interioritzat, d’una forma tan sutil i entrellaçada en tot el que fem, que no es revela com una lluita absolutament necessaria a ulls de la majoria. No ens adonem que la primera forma d’autoritat està en les nostres carns, en les nostres relacions, en el nostre tracte diari.
” No em puc anomenar anarquista perquè fer-ho seria haver assolit els màxims ideals, si de cas he de treballar per a arribar a ser-ho”
