Per tant les mesures per superar la crisi (la momentània i a permanent) tenen que eixir de nosaltres, prendre el control sobre la nostra de vida. Les manifestacions són importants, però també és necessària l’ acció. “Esto lo solucionamos entre todos”

Les mesures que ha pres el govern espanyol per tal de pal•liar la crisi econòmica actual han cabrejat a la majoria de treballadors i treballadores, preocupant-los sobre quin serà el seu futur. Si les coses estaven mal, ara ho estaran pitjor. I no es salvarà ningú. Pensar que la crisi i les mesures no ens van a afectar és ser un il•lús. Tant les mesures anticrisi, com la reforma laboral afecten al conjunt de treballadors i treballadores (sí, qui ven la seua força de treball a canvi d’ un salari seguint sent un treballador) perquè marquen una línia a seguir. Si be es cert que una gran part de la societat estem en crisi permanent (joves precaris que sobreviuen de treballs de merda, treballadors de tota la vida que tenen treballs de merda però són fixes, immigrants, gent que curra “en negre”, etc)

La preocupació és tal que des de varis sectors es recrimina a CCOO i a UGT que no han convocat una vaga general total. D’ ací, pense, que es poden extraure dos conclusions, una positiva i l’ altra negativa:

1) Es positiu que un ampli sector de les persones treballadores demanen una vaga general, realment és un desig important. Que després de tants anys d’ immobilisme, tants anys de passotisme, es trobem de nou amb ganes d’ una gran part de treballadors i treballadores d’ abandonar el seu lloc de treball, de perdre una part del seu salari, en pro d’ una protesta vol dir que alguna cosa s’ està fent molt malament des del govern i que la gent per fi està cabrejada, encara que siga només per un dia. (ja es més del que normalment trobem)

2) La part negativa de tot açò és la sempre. Si debò hi ha una necessitat real de vaga general, de protesta, de manifestar-se, (en definitiva de lluitar) no necessitem el permís per sortir al carrer ni de UGT ni de CCOO ni de ningú. Enlloc de prendre l’ iniciativa i preparar una vaga general important, estem conformant-se en demanar-li als dos sindicats “majoritaris” que ens preparen una vaga general. I del problema nos ens salvem ningú. Som culpables de que la situació siga aquesta tant els que no es queixen i prenen l’ iniciativa, com els que ens queixem de qui no es queixa. L’ immobilisme ens afecta a tots i totes.

No podem demanar-li a dos organitzacions que rebre’n del govern 193 milions d’ euros en subvencions a l’ any, que mosseguen a qui els dóna de menjar. Allò que cal fer és prendre l’iniciativa. Els problemes que afecten als treballadors ho tenim que solucionar els treballadors. Ningú ens soluciona en la vida diària els problemes, i ningú ho farà ara. Realment pensem que si CCOO i UGT arriben a un acord amb el govern serà en favor nostra? O que s’ ix algun altre partit solucionarà els problemes? L’ estat espanyol és un estat dintre de la Unió Europea, un organisme que dóna de menjar a aquest i que el va a obligar a reduir el dèficit i “estimular” l’economia, és a dir; a pujar impostos a la gent, reduir salaris, eliminació de subvencions i a banda ajudar a la privatització d’empreses. Com a Grècia. No podem esperar res de ningú, tan sols de nosaltres.
Per tant les mesures per superar la crisi (la momentània i la permanent) tenen que eixir de nosaltres, prendre el control sobre la nostra de vida. Les manifestacions són importants, però també és necessària l’ acció. “Esto lo solucionamos entre todos”:

-Apropiació d’ horts o creació d’ horts urbans. Davant l’ atur molts joves, immigrants, avis, estan aprofitant la quantitat de solars de la perifèria de València que ha deixat la crisi immobiliària i que eren antics horts per recuperar-los i crear el seu propi treball.

-Crear xarxes de recolzament entre persones que desitgen tindre fills o filles. Defensar-se així de l’ atac que suposa retallar en prestacions d’ aquest tipus passa per ajudar-se entre els interessats per a tindre-ho més fàcil a l’ hora de donar aquest pas.

–Davant la manca d’ espais culturals i lúdics crear llocs al teu barri, amb la resta de veïns. Aprofitant un espai cedit, o okupant un propi.

-Crear xarxes d’ intercanvi al barri o zona per tindre la vida més fàcil. Si una persona gestiona un hort, un altra fa pa, un altra confecciona roba, un altra arregla bicis, cotxes, dóna tallers de guitarra, etc. Crear un lloc comú on poder intercanviar objectes, menjar coneixement, etc.

-Davant el problema de la vivenda recuperar vivendes buides, propietat d’immobiliàries, de bancs, de l’ ajuntament. Que estiguen buides (sempre, no només durant la setmana), es pot arribar a acords o no.

-L’ utilització d’ assemblees veïnals per tal de decidir sobre el futur del nostre barri, la nostra zona. Sabent que si l’ ajuntament retalla en diners socials podem entre el treball de tots i totes millorar el nostre barri (arreglar les faroles, netejar un solar i donar-li ús, pintar una façana, gestionar una casa cultural com a punt de reunió veïnal, etc)

El que es planteja ací no és utòpic, no és fruit del altruisme i de que la gent siga bona per natura o no. És fruit de que els problemes que tenim hui en dia ho tenim que solucionar ajudant-nos, perquè són els mateixos problemes i a soles no anem a poder fer-ho tot. Ens veiem obligats a recolzar-nos en la resta com la resta en nosaltres. És a dir, recuperar l’ esperit veïnal dels nostres avis on la situació els obligava a recolzar-se entre tots perquè era el més beneficiós.

Els exemples són varis: a Benimaclet un grup de veïns i veïnes habilitaren un solar abandonat per construir un pàrquing que ara utilitzen. A Ciutat Vella es va fer una consulta popular per decidir el futur del solar del Princesa, i tingué lloc una jornada on es pintaren els murs del solar i es demostrà la necessitat d’ un espai social al barri. Al Cabanyal molta gent recupera cases abandones pel ajuntament com a vivendes, o espais culturals i lúdics o la majoria d’ activitats són gratuïtes. S’ han netejat solars, pintat façanes, etc. A la perifèria de València s’ han recuperat horts (Campanar, Benimaclet, Vera). Al barri de Sants de Barcelona existeix una xarxa d’ intercanvi que té el seu punt màxim als mercats que realitzen regularment. A Copenhaguen (Dinamarca) existeix un barri independent on les cases són pràcticament gratuïtes i està dirigit per assemblees de veïns.

La solució passa per crear ferramentes que puguen ajudar a defensar-nos de la crisi a la que estem sotmesos sense necessitat de passar-ho malament o que siga traumàtic. Són necessàries les mobilitzacions, però també ho són la creació d’ aquestos mecanismes que ens beneficiaran i ens ajudaran a aprendre a viure al marge de diners, malgovernants o mesures anticrisi.

Des de L’ Est