El text següent està realitzat per persones que el passat diumenge 1 de maig vam participar a la manifestació alternativa unitària. Considerem necessari fer públiques algunes reflexions sobre comentaris i declaracions que ens alarmen, per contribuïr a la clarificació de la situació i al debat sobre la lluita al carrer.

1.Els diversos atacs a seus bancàries, concessionaris, empreses d’assegurances, cotxes de gama alta i altres no van ser obra de policies infiltrats a la manifestació, sinó de manifestants anticapitalistes de diverses tendències polítiques.

2.La tàctica concreta de realitzar accions d’aquest tipus en el si de mobilitzacions massives no és nova, sinó que forma part d’una tradició de més de trenta anys a les lluites socials de Barcelona. Per altra banda, aquests atacs no parteixen només de la ràbia i la impotència engendrada per la violència quotidiana del sistema: també tenen un caràcter conscient i polític molt clar, definit pel seu potencial d’agitació i expressió radical, en relació al tipus d’objectius atacs i al context de protesta en el que es realitzen. En aquest sentit, és rídicul calificar d’indiscriminats els sabotatges de cotxes i vivendes de luxe practicats al barri de la Bonanova, doncs està molt clara la condició de classe que va motivar aquests atacs – i que per altra banda, donava sentit a la manifestació-.

3.Una cosa és dir que hi havia policies amb la cara tapada al darrera de la manifestació, i una altra ben diferent és dir que els grups d’encaputxats que realitzaven accions eren policies. Qui sabent del cert una cosa, diu l’altra, ataca l’honestedat política més bàsica, genera suspicàcies gratuïtes i amb la seva manipulació ajuda a la premsa en la seva estratègia de confusió i estigmatització d’una eïna tant necessària com les altres: el sabotatge.

4.Qui recorre constantment a la figura del “provocateur” per excusar públicament els disturbis i protegir la seva imatge, sembla no adonar-se que el que avui la gent es pregunta als llocs de treball, als parcs i als bars plens d’aturats, no és perquè es produeixen disturbis, sinó perquè NO s’han produït amb molta més intensitat.

5.Haver-se manifestat pels barris més opulents de Barcelona en plena crisi, on viuen algun dels responsables polítics i econòmics més poderosos del país, sense expressar de la forma més contundent la nostra ràbia, hagués suposat infligir-nos a nosaltres mateixos una humiliació imperdonable. Pel contrari, l’empenta i l’esperit combatiu que va dominar la marxa ens va recordar la realitat de la nostra pròpia força, ajudant a mantenir viva la flama col·lectiva que es va encendre el passat 29 de setembre.

6.Estem d’acord amb la necessitat d’un fort servei d’ordre a les manifestacions, però no per pacificar i desarmar encara més els anticapitalistes, sinó per defensar-nos de les maniobres policials i poder atacar millor.

7.Qui el passat diumenge va centrar la seva preocupació en els cotxes de luxe destrossats, faria millor en pensar en ell mateix i en el seu futur, ja que si no bastim aviat una força prou ampla i radical, d’aqui poc ens podrem considerar molt afortunats de poder treballar dotze hores al dia fins els 70 anys netejant aquests mateixos cotxes per un sou miserable.

Endavant amb les manifestacions, les assemblees, els talls de carrer, les vagues i les accions.
Solidaritat amb els detinguts el Primer de maig i amb tots els altres represaliats.
Patricia Heras, ni oblit ni perdó.

Autònoms.