Category Archives: L’accent

Acció directa, L'accent, Mercadona, SAT, Solidaritat, València

[València ciutat] Solidaritat amb el SAT al Mercadona

Més de dues-centes persones han participat en una protesta a València en solidaritat amb els sindicalistes andalusos del SAT denunciats per Mercadona. La cadena de supermercats valenciana va emprendre accions legals contra els sindicalistes després d’una acció de protesta l’agost passat en què confiscaren aliments de primera necessitat per lliurar-los a famílies sense recursos.

Aquest dijous, a València ciutat, més de dues-centes persones han participat en una concentració a la plaça del País Valencià per solidaritzar-se amb els membres del SAT. En acabar la concentració els assistents s’han dirigit al cèntric carrer Sant Vicent, on hi ha un establiment de Mercadona, i una vintena de persones han entrat per simular una acció d’apropiació d’aliments de primera necessitat.

En tot moment, efectius de la Policia Nacional espanyola han seguit la protesta, i han gravat els assistents de prop. Una cadena de policies ha impedit que més manifestants entraren a l’establiment, on els solidaris valencians han desplegat una pancarta i han llegit una carta adreçada al president de Mercadona, Juan Roig.

A la carta, els manifestants han denunciat que mentre “treure d’un supermercat nou carros de la compra amb productes alimentaris de primera necessitat sense passar per caixa per donar-los als qui més ho necessiten es considera delicte […], vulnerar els drets laborals, pagar un preu de misèria als llauradors… queda impune davant la Llei”. Per tot això, consideren que l’acció de la SAT és “absolutament legitima”.

Paral·lelament, s’ha tallat parcialment el carrer Sant Vicent, on s’han desplegat pancartes entre crits i la música de tabals i dolçaines. Al final, l’actuació de la Policia Nacional espanyola per identificar alguns dels assistents ha provocat moments de tensió.

L’accent

antidesarrollisme, defensa de la terra, denúncia, especulació, L'accent, La Punta, memòria

[La Punta | València] Arranca la ZAL del Port de València sobre la devastada horta de la Punta

zal hortaTretze anys després que s’impulsara la construcció de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, la iniciativa arranca per fi. El que es considerava, a meitat dels 90, com a un macroprojecte estratègic i essencial per al futur econòmic del País Valencià no sembla que fora tan urgent. Però hi ha una cosa en la qual no es pot tornar enrere: el sòl d’horta aplanat per a implantar la gran àrea logística vinculada al port.

A mitjan gener de 2011 s’ha anunciat que SEPES, l’empresa estatal propietària dels terrenys de la ZAL, tancava la venda de 10 hectàrees de terreny a la societat VPI Logística, participada pel port, la Generalitat i l’Ajuntament de València. Aquesta entitat llogarà ara aquest sòl, en forma de parcel·les, a les empreses interessades en instal.lar-se en la ZAL.

Més enllà d’aquestes operacions preliminars, els grans perjudicats de la ZAL resten perfectament retratats des de fa més d’una dècada. Per una part, la ciutat de València, que perd 65 hectàrees de terra d’horta fèrtil (sobre la qual s’implanta la zona logística); i, més directament, els 200 veïns que van veure enderrocades les seues alqueries per un suposat interès general.

Com en la major part dels “grans projectes” al País Valencià, el consens és quasi absolut. La dreta econòmica –i especialment l’Autoritat Portuària-, el PP (a càrrec de les institucions locals i autonòmiques) i el PSOE (des del Govern espanyol) han vist sempre la ZAL com una iniciativa econòmicament vital. Convertiria el Port de València, es deia per “vendre” el producte, en el primer de la Mediterrània, per sobre del de Barcelona.

I a l’horta li resten poques opcions quan hi ha grans operacions en joc. Ja el 1988 el Pla general d’ordenació urbana de València declarava l’horta de la Punta “sol no urbanitzable d’especial protecció agrícola”, fórmula que obria la porta a una futura reclassificació dels terrenys per a usos logístics. De fet, és el que va ocórrer anys després.

Emplaçada en el sud-est de la ciutat de València, entre el barri de Natzaret i el nou llit del riu Túria, la Punta era una pedània d’horta i alqueries amb possibilitats d’esdevenir –si no s’haguera projectat la ZAL- un dels gran “pulmons verds” del cap i casal. La seua proximitat amb el Parc Natural de l’Albufera haguera augmentat, fins i tot, les prestacions ambientals en benefici de la ciutat.

Això haguera succeït en condicions normals. Però segons l’economista de la Universitat de València, Rafael Bernat, “València ha viscut tradicionalment d’esquenes a eixe gran patrimoni cultural i paisatgístic que és l’horta; només ha estat valorada des d’una visió folklòrica i neoruralista, raó per la qual continua sent la gran desconeguda per a la major part dels ciutadans”.

El Pla general de València, que es troba en fase de revisió, continua en la mateixa línia. Segons l’opinió del coordinador d’Esquerra Unida en la ciutat de València, Amadeu Sanchis, “el tractament que rep l’horta de la Punta per part de l’ajuntament del PP no és cap excepció, sinó que respon a un model premeditat de ciutat; de fet, el nou document de planejament també planteja la reclassificació d’altres zones d’horta, com en el campus de la Universitat Politècnica; l’única cosa que importa és el benefici desenvolupista, al més pur estil franquista i a curt termini”.

Sanchis explica que “l’errada de la ZAL està ja en la seua concepció. “Fins i tot des de criteris netament capitalistes, alternatives que es plantejaren en el seu dia es van rebutjar incomprensiblement; per exemple, l’ubicació en Sagunt, que haguera alleugerit un àrea afectada per processos de desindustrialització i evitat la destrucció de l’horta de la Punta”.

Ara, quan els poders fàctics de la ciutat han apostat decididament per un model d’oci, turisme i grans esdeveniments –com la Copa Amèrica i la Formula 1- la ZAL no sembla tan urgent ni prioritària. Fins i tot, la construcció d’infraestructures per acollir els grans esdeveniments, com el circuït de Formula 1, estrangulen el creixement del port.

El nou model de ciutat esdevé contradictori amb la realitat que representa la ZAL, projecte que s’emmarca en un paradigma industrial i mercantil. Tal vegada per aquesta raó, els primers passos de la zona logística no han començat fins al gener de 2011, quan el 2003 ja estaven enderrocades totes les alqueries i el 2006 els terrenys on es preveu la ZAL restaven urbanitzats.

“Es va prometre que calia aquesta gegantesca àrea logística perquè el port de València esdevenguera el major de la Mediterrània. La paràlisi de més d’una dècada resulta d’una incoherència absoluta, fins i tot, des del punt de vista dels defensors de l’actuació. I el pitjor és que els eixirà de franc”, conclou Rafael Bernat.

La Punta i l’èpica de la resistència

La resistència en l’horta de la Punta ha estat una de les batalles més dures i abnegades que els moviments socials han plantejat a València en la última dècada. Es va lluitar per unes necessitats molt bàsiques, la terra i les alqueries, davant un enemic d’un potencial molt superior: l’Autoritat Portuària (un dels gran poders fàctics del cap i casal) i les administracions estatal, autonòmica i local (en mans del PP i el PSOE).

Entre 2000 i 2003 es van enderrocar 200 alqueries. Als veïns que allí residien se’ls va desarrelar del seu ecosistema vital per compensacions irrisòries, que en cap cas redimien la injustícia. La resistència va ser èpica. Però els veïns no estaven sols. Grups de jóvens van donar suport en la batalla ocupant cases i engegant conreus per mantenir viva l’horta. Tot i que la convivència no va ser sempre fàcil, per la diferència generacional i ideològica, es compartien objectius.

El documental A tornallom, brillantment dirigit per Enric Peris i Miguel Castro, ofereix un testimoni valuós dels fets, amb imatges de les excavadores enderrocant alqueries amb la custòdia de la policia antiavalots, la desobediència a la autoritat en el sostre de les cases i damunt de les màquines, o els desallotjaments i les detencions. Un crit de ràbia per a la memòria en la capital dels “grans esdeveniments”.

Amb la perspectiva del temps, Carmen Gonzàlez, presidenta de l’Associació de Veïns la Unificadora de la Punta, recorda com l’horta va ser víctima de la idea de “progrés entesa com a asfalt; de la imposició d’un model de ciutat on es dilueixen les relacions personals en els grans centres comercials i ni tan sols es respecten els orígens i els vincles culturals”.

En l’horta de la Punta es van viure situacions delirants. L’octubre de 2002, segons la denúncia del col·lectiu Per l’Horta, un grup organitzat de quinquellers comença a atemorir els veïns i saquejar sistemàticament alqueries i barraques, malgrat la presència contínua de la Policia Nacional espanyola a la pedània. Alguns veïns es van veure forçats a abandonar els seus habitatges per les amenaces.

En tot el procés d’expropiacions, desnonaments i demolicions, els propietaris de les barraques i de les terres van denunciar flagrants irregularitats, que es van recollir en l’informe “El desallotjament forçós dels veïns de la Punta: una violació greu dels drets fonamentals”, elaborat per la jurista Rut Mestre, i entregat a Amnistia Internacional.

L’oposició a peu d’obra no va donar resultats. Però tampoc les vies més institucionals. Quan l’organització Per l’Horta va presentar a les Corts Valencianes una Iniciativa Legislativa Popular, avalada amb 118.000 signatures, plantejant una moratòria per a les terres d’horta (amb especial menció a la Punta), va ser rebutjada pel PP.

En la batalla de la Punta es va demostrar, sobretot, una cosa. Que el sòl d’horta es considera més una zona estratègica (junt al Port, a un quilòmetre de la Ciutat de les Ciències i de ple en el Circuit de Formula 1) que la reserva d’un mode de vida tradicional a punt d’extingir-se.

Enric Llopis, València [L’ACCENT 195]

defensa de la terra, denúncia, ecologisme, internacional, L'accent

[Internacional] Un mar de plàstics

mar de plàsticL’agost del 2009 es va fer públic un assumpte que fins aleshores no havia gaudit de gaire importància als mitjans i que encara avui no és una de les temàtiques principals pel que fa a problemes mediambientals. Es tracta de l’aparició d’un immensa illa de plàstics al Pacífic nord, illa que tindria una superfície aproximada d’un milió quatre-cents mil kilòmetres quadrats, aproximadament tres vegades la superfície de la península ibèrica.

Aquesta enorme acumulació de plàstics es situarà entre els EUA i el Japó, tot i que no podem establir unes coordenades fixes, ja que, es tracta d’una formació mòbil. Ocasionalment a causa de les corrents marines, arriben arrossegades grans quantitats de restes plàstiques a les costes de l’arxipèlag nipó i de les illes Hawaii.

El plàstic es un derivat del petroli que s’utilitza d’una manera generalitzada a les societats industrials avançades per a fabricar objectes tan diversos com les bosses, electrònica, material escolar, material mèdic, domèstic… Es tracta d’un material altament tòxic que a la vegada es degrada de forma molt lenta, mantenint els seus efectes contaminants durant dècades.

La seua lenta degradació, el lent avanç en la generalització del reciclatge dels plàstics, i la inexistència d’aquestes iniciatives als països subdesenvolupats, han provocat que gran part d’aquests residus hagen acabat a la mar.

illa de proqueria al pacíficA la gran illa de plàstics trobem des d’objectes sencers com xeringues, bosses, ampolles… Fins a partícules microscòpiques de la grandària d’un petit gra de sorra. Els efectes d’aquesta enorme taca sobre la vida marina i la cadena alimentària i la cadena tròfica són evidents, com va posar de relleu les diferents expedicions organitzades pel Projecte Kaisei,que reuneix a científics, biòlegs i ecologistes amb l’objectiu de determinar la magnitud real dels efectes produïts per la gran illa plàstica.

Segons apunten alguns d’aquests estudis l’acumulació de plàstics produeix dos efectes sobre la flora i la fauna marina, en primer lloc la ingesta alimentària de petites partícules plàstiques, amb les conseqüències per a la salut que açò suposa; en segon lloc dificultant l’intercanvi de gasos i en conseqüència disminuint el percentatge d’oxigen a l’aigua.

Altre greu problema associat amb l’anterior és que els plàstics actuen com a esponja química concentrant la major part dels contaminants en determinades parts dels oceans, amb les conseqüències ja esmentades sobre les cadenes alimentària i tròfica que açò suposa. A més la densitat d’elements plàstics cada cop és major, a l’actualitat es calcula que per cada cinc kilograms de plàncton hi ha un kilogram de plàstic, aspecte que està produint la mort d’aus o peixos a causa de la ingesta d’objectes d’una considerable grandària, com puguen ser els taps d’ampolla o les carcasses d’encenedors. De fet estimacions recents afirmen que anualment moren aproximadament un milió d’aus i cent mil mamífers aquàtics i tortugues marines a causa de la ingesta de plàstics.

A tenir en compte també és que, al contrari del que es puga pensar, la majoria dels plàstics no romanen a la superfície, sinó que es dipositen als fons marins, de fet es calcula que el 70% dels plàstics s’acumulen als fons marins. La contaminació de les aigües és doncs, més generalitzada del que es poguera pensar en un principi.

Però com explicar que una extensió tan gran passara inadvertida als ulls del món durant tant de temps, fins que el capità de vaixell Charles Moore la va descobrir allà pel 1997? Les explicacions són vàries, en primer lloc val a dir que es tracta d’aigües internacionals que no estan sota la jurisdicció de cap estat, en segon lloc que no estan situades dintre de rutes comercials significatives, de forma que el trànsit marítim és més bé reduït.

D’aquesta manera, en una part de l’oceà Pacífic poc transitada, les corrents marines han anat arrossegant les deixalles fins a una zona on les corrents giren suaument en cercle en el sentit de les agulles del rellotge, a més els vents són escasos i no existeixen illes properes en les que els residus més voluminosos puguen encallar, formant la regió coneguda com al vòrtex del Pacífic, o emprant l’expressió anglesa garbage patch (deixalleria).

La ràpida degradació del plàstic

bifenol tòxicL’American Chemical Society va sorprendre el 2009 amb un estudi en el qual afirmava que la degradació del plàstic és molt més ràpida del que s’havia pensat fins ara. Aquesta troballa que podria semblar en un primer moment positiva s’ha mostrat però doblement perniciosa. Segons l’estudi de l’esmentada societat la degradació del plàstic començaria a partir d’un any després de ser abocat, quan aquest comença a descompondre’s alliberant compostos com el bisfenol A i l’oligomer PS, potencialment molt contaminants que tenen i tindran en un futur un efectes nocius sobre la fauna i la flora marina, alterant per exemple el seu funcionament hormonal.

Aquest estudi afirma que l’exposició del plàstic als agents atmosfèrics com la pluja o el sol acceleraria la seua degradació. Es capgiraria el plantejament que fins ara es tenia, que calculava l’inici de la degradació dels plàstics a partir del 150 anys i per tant el problema de la contaminació dels plàstics i les seues implicacions canviaria de forma radical, pel fet que aquests començarien a contaminar molt abans del que es pensava, tot i que la seua degradació continuaria sent lenta.

Ens trobem doncs davant d’un problema real que comença a manifestar-se amb gran cruesa i amb més força del que es podia pensar i que qüestiona la tòpica capacitat de l’ecosistema marí per regenerar-se.

La malaltia de Minamata

Familiars d'afectats per la Malaltia de Minamata Un dels exemples més impresionants es va donar al Japó, a la població de Minamata , l’any 1956. El Dr. Hajime Hosokawa del servei de salut de la Corporació Chisso, va declarar l’1 de maig de 1956 que “una estranya malaltia del sistema nerviós central havia aparegut”. El mateix doctor va correlacionar la malaltia amb la dieta basada en peix dels pobladors i la va comparar amb la malaltia semblant que sofrien els gats (també grans consumidors de peix). Molt ràpid els investigadors deien que la mar estava contaminat amb tòxics provinents de Chisso. Aquests tòxics provenien de la substància química diotyl phtalat (D.O.P) que la indústria utilitzava com a plastificador.

Al cap d’uns mesos la gent d’aquesta zona va començar a emmalaltir-se i va mostrar els estranys símptomes. El diagnòstic que els donaven a les víctimes d’aquesta malaltia era: degeneració del sistema nerviós. Els símptomes que es percebien eren: ceguesa, sordera, comportament irracional, discursos irracionals, moviments involuntaris i a algunes víctimes les hi tractava com si fossin bojos per les estranyes actituds que mostraven.
Un descobriment important va ser veure com els gats, segons els pobladors de la ciutat, es tornaven bojos i se suïcidaven, també es va notar que algunes aus queien estranyament mentre volaven.

Finalment al juliol de 1959, investigadors de la Universitat de Kumamoto van concloure que el consum de peix i mariscs contaminats amb metilmercuri, era la causa de la malaltia de la badia de Minamata. La producció d’aquest compost químic per bacteris i el seu alliberament en el mitjà aquàtic és un mecanisme de defensa que protegeix els microbis de l’enverinament amb mercuri.

Les investigracions van concloure que la Corporació Chisso va contaminar l’aigua de la badia de Minamata amb 27 tones de compostos amb mercuri entre 1932 – 1968.

En 1974 solament 798 persones van ser oficialment reconegudes per haver estat afectades per la Malaltia de Minamata, però més tard, per grans estudis portats avant per la Kumamoto en els quals van ser estudiades gairebé 80.000 persones, va ser reconegut que més de 3000 persones havien sofert la malaltia de Minamata.

R.Escobar i A. Gregori [L’ACCENT 195]

botànic, corrupció, defensa de la terra, denúncia, especulació, història, L'accent, memòria, València

[Ciutat Vella] Quinze anys de lluita per salvar el Botànic

Enric Llopis, València [L’ACCENT 192]
Dijous, 16 de desembre de 2010 15:53

“Tres tristes torres”. Aquesta consigna resumia fa ara quinze anys les primeres mobilitzacions per salvar el jardí botànic de València de l’amenaça representada pels negocis hotelers. Tres lustres després, el moviment cívic i veïnal de València, encapçalat per “Salvem el Botànic“, continua en la lluita per tal de recuperar l’entorn del jardí com a equipament públic per a tota la ciutat.

La història no ha de resultar estranya per a qualsevol veí del cap i casal. Els projectes especulatius han proliferat durant els últims anys en València, amb la connivència de l’Ajuntament i la Generalitat Valenciana. Només l’oposició frontal de reductes de la societat civil organitzats en forma de “Salvem”, han impedit una desfeta major.

En el cas del jardí Botànic, la resistència ve de lluny. Tot comença a l’any 1995 quan l’Ajuntament de València aprova una figura urbanística anomenada Estudi de Detall, que preveu tres edificacions de vint altures (per a habitatges i hotel) als terrenys de l’antic pati d’entrada al col·legi de jesuïtes, junt al Jardí Botànic de València.

Davant l’amenaça que suposava aquesta iniciativa municipal, naix la plataforma “Salvem el Botànic” i s’organitza una manifestació que congrega a 10.000 persones en el llit del Túria. Els objectius es fixen amb contundència: preservar l’entorn del jardí -joia científica reconeguda internacionalment- i conservar el perfil urbà del centre històric.

Però l’enemic dona poques facilitats. Antonio Mestre, propietari d’un empori hoteler amb negocis en tot l’estat espanyol, ha insistit durant molts anys en executar els seus drets d’edificabilitat sobre el solar de la discòrdia. El fet de comptar ja amb un hotel molt a prop del solar de jesuïtes, a l’altre costat del riu, li genera suculentes expectatives.

Què es tracta de conservar? El Jardí Botànic de València es funda en 1567 però l’emplaçament actual data de fa dos segles. En els seus orígens va funcionar com a hort de plantes curatives i medicinals; en l’actualitat, s’ha convertit en un àmbit per al coneixement de la diversitat vegetal i la conservació de les espècies amenaçades. Destaca, de fet, per la col·lecció de palmeres, cactus i plantes crasses. El conflicte ha estat, des dels inicis, travessat per una història judicial de sentències i recursos, en els quals “Salvem el Botànic” ha invertit gran part de les seues energies. En 2006 la Generalitat Valenciana va declarar Bé d’Interés Cultural (BIC) el jardí Botànic i el seu entorn, cosa que va implicar una reducció de les plantes inicialment previstes per al hotel.

Tres anys després, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ) dóna la raó a Antoni Mestre, que havia presentat un recurs contra la disminució de les altures establerta en el BIC. D’aquesta manera l’hoteler podia dur a terme la seua idea: una luxosa edificació d’onze plantes i 44 metres d’alt.

“Aquesta decisió judicial va suposar un colp molt dur”, afirma Pasqual Requena, de la coordinadora “Salvem el Botànic”. El cas està, després d’un recurs de l’organització veïnal, a l’espera que el Tribunal Suprem dicte finalment sentència. Aquest interminable litigi no ha impedit, però, la protesta i les mobilitzacions al carrer, de vegades amb fórmules singulars com els lúdics pares noels verds.

Julià de Marcelo, un veterà de les lluites veïnals a València, qualifica de “miracle” que no s’haja construït junt al Botànic “sobretot perquè altres espais de la ciutat s’han devastat”. “S’ha aconseguit la transferència de dos terços de l’edificabilitat de Jesuïtes a d’altres solars de la ciutat, cosa que implica un rescat parcial però també que, gràcies a la permuta, l’hoteler conserve els guanys en altres solars de València”, explica. De la mateixa opinió és Pasqual Requena. “Ha estat un èxit col·lectiu preservar de la construcció l’entorn del Botànic en quinze anys”. I recorda algunes petites victòries, com l’obertura del Jardí de les Hespèrides junt al Botànic o la declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC).

Després d’anys de litigi, en quin punt es troba actualment el conflicte?

Salvem el Botànic parla de “paràlisi”. Continua en fase de redacció el Pla de Protecció de l’Entorn del Botànic i el nou Pla General de València, que se tramita en aquests moments, tampoc no introdueix cap novetat que apunte cap a un rescat definitiu del solar de Jesuïtes. I, per si fora poc, s’eternitza la sentència definitiva del Tribunal Suprem.

Mentrestant, Antoni Mestre juga a diferents bandes, sense cap escrúpol. Negocia amb l’Ajuntament de València, després de molts anys de negar-se al diàleg, una solució definitiva i pactada que el beneficie, al temps que ha demanat una compensació de 40 milions d’euros a la Generalitat per “lucre cessant”. El que sembla innegable en aquesta conjuntura és la bona predisposició dels moviments socials. L’urbanista i membre de Salvem el Botànic, Carles Dolç, assenyala uns dels trets que caracteritzen els col·lectius veïnals de la ciutat de València: “Fem sempre propostes en positiu; fa dotze anys que l’Ajuntament coneix nou propostes alternatives a l’edificació del Botànic, impulsades des de la societat civil”.

L’última de totes resulta beneficiosa per al conjunt de la ciutat i, fins i tot, per a l’hoteler. Consisteix en passar l’edificabilitat del solar de Jesuïtes a l’altra banda del riu, on es troba un edifici d’ El Corte Inglés, el Centre Comercial Nuevo Centro i un hotel d’Expogrupo, el titular del qual es Antoni Mestre. Un lloc immillorable perquè l’empresari continue lucrant-se. Dolç assenyala que el fonamental d’aquestes propostes és que no plantegen “problemes socials, humans o territorials en altres llocs de la ciutat i que, en cap cas, suposen una despesa pública”. Nombrosos advocats, arquitectes i estudiants, entre d’altres col·lectius, s’han implicat en l’elaboració tècnica dels projectes.
Benimaclet, Escoles lliures, L'accent, presentacions, universitat, València

[Benimaclet] Naix la Universitat Lliure

ull 5
Prop d’un centenar de persones acudiren el 2 de desembre a l’IES Ferrer i Guàrdia de la ciutat de València per conèixer un nou projecte impulsat per la Plataforma Benimaclet Viu. Es tracta de la Universtat Lliure de Benimaclet, una proposta socioeducativa que pretén afavorir l’intercanvi de coneixements entre ciutadans i ciutadanes fora de les institucions oficials i des de l’acció voluntària.
L’acte va comptar amb la presència de Jaume Martínez Bonafé, professor del departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, qui va fer una dissertació en torn a les idees de subjecte, de coneixement i de la relació entre elles, tot partint de les seues pròpies experiències personals i fent especial èmfasi en el fet que no tota cultura o no tot coneixement és alliberador ni dona poder a les persones i els pobles per construir una societat més justa.

Un representant de la Universitat Lliure va explicar els primers passos de la iniciativa, inspirada en l’esperit de construcció de coneixement dels ateneus obrers de principis del segle XX i de tants altres projectes que al llarg de la història han tractat de fomentar espais d’educació popular i contrahegemònica.

ullL’esdeveniment, recolzat via digital per la Xarxa d’Universitats Lliures, va servir també per explicar les primeres propostes de cursos o seminaris que s’oferiran. Com s’explica a la carta de presentació del projecte, “quant a continguts és vol anar des d’allò més quotidià, perquè també eixos coneixements ens fan més lliures i feliços i amos de les nostres vides, a anàlisis de caràcter més global que ens expliquen la realitat i ens ajuden a transformar-la”. És per això que entre les primeres idees que es llançaren trobem cursos tan diversos que van des de l’economia crítica fins un taller per educar la mirada, passant per un club de lectura, classes de valencià o cursos sobre la nostra salut o l’acció cultural transformadora.

Pel que fa a la metodologia es va insistir també en la intenció d’utilitzar les noves tecnologies, amb ferramentes virtuals com Moodle, sense deixar de banda la importància de potenciar les relacions educatives directes i el valor afegit que té la trobada presencial de les persones que participen en la Universitat.ull 1

Per acabar, els assistents van aprofitar per exposar les seues opinions i dubtes i el grup promotor del projecte va recordar que qualsevol persona interessada en participar i proposar les seues activitats estava plenament convidada a integrar-se en aquest nou camí que encara està per recórrer.


defensa de la terra, denúncia, drogues, ecologisme, L'accent, València

[València] Contaminació de l’Albufera de València per drogues i medicaments

Almudena Gregori, València
Dimarts, 9 de novembre de 2010 10:42

albuferaEl passat mes de febrer es va conèixer l’estat preocupant de les aigües dels canals i sèquies del parc natural de l’Albufera de València per la presència de cocaïna, èxtasi i altres drogues. Així ho confirmava una anàlisi realitzada per investigadors de la Universitat de València (UV), que advertien de les conseqüències que podria tenir la presència continuada d’aquestes substàncies sobre la fauna i la salut humana.

“Els resultats confirmaven la presència de drogues com la cocaïna, amfetamines, codeïna, morfina i cànnabis en les aigües superficials del parc natural de l’Albufera, en concentracions de 0,06 a 78,78 nanograms/litre, segons Yolanda Picó, autora principal de l’estudi i catedràtica de l’àrea de Nutrició i Bromatologia en la UV. Científics d’aquesta universitat i del Centre d’Investigacions sobre Desertificació. En l’anàlisi es detectaren 14 tipus de drogues -entre elles l’heroïna, la cocaïna i l’èxtasi- en 16 canals i sèquies del parc natural. En la investigació es buscaven residus que es generen en l’orina humana després de la ingesta de les drogues i que acaben acumulant- se en les aigües residuals.

Val a dir que la major concentració i freqüència de drogues es localitzava en la zona nord del parc, sobretot en la zona del barranc del Pollo. En aquesta àrea són habituals les descàrregues d’aigües residuals, i a més es concentra la major densitat de població (quasi el 70% de la població total), indústries i discoteques.

Per altra banda cal remarcar, com ja se sap, aquest fenòmen s’agreuja ja que el parc natural de l’Albufera és una de les zones humides més importants d’Europa per la seua biodiversitat en flora i fauna i per ser un punt clau per a les aus migratòries. L’àrea està inclosa entre les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), en la llista de llocs d’importància comunitària de la Regió Biogeogràfica Mediterrània i en el Conveni de RAMSAR sobre aiguamolls.

Conseqüències sobre el medi i l’ésser humà

Encara no s’han realitzat estudis toxicològics exhaustius sobre el risc que pot suposar per a les persones i el medi ambient la presència d’aquestes substàncies en l’aigua, però els científics adverteixen de les possibles conseqüències. Segons afirmen, els problemes de salut que cause el seu consum, així com el fet que aquests residus encara tinguen una potent activitat farmacològica permeten pressuposar que la seua presència continuada en el medi aquàtic pot tenir conseqüències per als organismes terrestres i fauna aqüícola.

Per contra, l’alcadessa de València en conèixer la notícia declarava que l’aigua del llac “és transparent” i està “millor que mai”. Barberá va llançar un missatge tranquil·litzador afirmant que la quantitat de droga detectada per la UV és tan ínfima que “seria necessari beure tota l’aigua de l’Albufera per a poder consumir un gram d’estupefaent”. D’aquesta manera l’informe de l’ajuntament restava importància a la presència d’estupefaents en l’Albufera, notícia que va tindre una gran repercussió mediàtica.

Procés de transmissió dels fàrmacs a les aigües: conseqüències

Segons els experts, grans quantitats de fàrmacs i cosmètics poden ser introduïts en els medi ambient, tant terrestre com aquàtic, després del seu ús per persones o animals domèstics. El principal problema resideix en què els sistemes de clavegueram no estan equipats per a la seua eliminació ja que en l’actualitat, no existeixen plantes de tractament d’aigües residuals municipals que s’hagen dissenyat específicament per a l’eliminació d’aquests productes químics o per a altres contaminants no regulats.

Per l’atra banda, els riscos que suposen per als organismes aquàtics, així com als éssers humans es desconeixen, en gran part perquè les concentracions són baixes. Les principals preocupacions han sigut la resistència als antibiòtics i l’alteració del sistema endocrí, pels esteroides sexuals naturals i sintètics. Altres químics, fins i tot tenen ara per ara conseqüències desconegudes. Els efectes de les exposicions a baix nivell en l’aigua potable per a l’ésser humà encara no són clars per a la majoria del medicaments. Els efectes poden ser subtils, perquè la contaminació dels fàrmacs i cosmètics es produeixen en el medi ambient en baixes concentracions.

Per exemple en l’efecte sobre el sistema nerviós, cal tenir en compte també si l’acumulació a poc a poc de les xicotetes concentracions poden arribar a tenir importants perjudicis, tenint en compte que estupefaents com la cocaïna tarden un mes aproximadament en ser eliminats totalment de cos humà des del moment en què s’ingerixen.

Per altra banda, la perillositat de les hormones queda patent per la seua inherent capacitat disruptora endocrina, per la qual cosa l’emissió d’hormones, tant naturals com a sintètiques, en els afluents de les estacions depuradores pot produir impactes negatius sobre els éssers vius residents en els medis aquàtics.
Bcn, detencions, entrevista, L'accent, Vaga

[L’accent] Entrevista a dos dels detinguts el 29-S al piquet:’Les detencions no podran evitar que avanci l’espai de revolta dels precaris’

L’activitat dels piquets informatius el matí de Vaga General va haver de superar en la seva tasca els impediments dels Mossos d’Esquadra, que en diverses càrregues policials van detenir tres veïns. Des de La Burxa hem volgut parlar directament amb dos dels detinguts.

Entrevista a Ivan Miró i Guifré Rodés, detinguts el 29-S al piquet de Vaga de Sants

Com es va produir la detenció?

Ivan Miró.– Al piquet de Sants hi vam participar unes 200 persones, i el dispositiu policial que van desplegar els Mossos ja presagiava que la cosa aniria malament, i fins i tot els comandaments van realitzar des del principi amenaces a algunes persones pel nom personal. Al arribar a carretera de Sants em vaig quedar una mica apartat, i en cridar per la Vaga General els Mossos em van placar, entre cops de porra i empentes cap als companys que em van venir a ajudar i a mi mateix.

Guifré Rodés.- A mi em van detenir una mica després. El piquet pujava pel carrer Tarragona, quan ens vam trobar amb l’Autoservei 24 hores que estava obert, i en explicar-los les raons de l’aturada es va donar un moment de tensió amb un Mosso d’Esquadra que havia entrat també a la botiga. El policia em va recriminar que es baixessin les persianes, i un grup d’agents van saltar sobre meu per tirar-me a terra i detenir-me. Em van agafar pel cap, i com a resultat de l’actuació em van treure l’espatlla i em fa mal els músculs del coll i l’esquena.

Quantes hores veu estar a comissaria i quin va ser el tracte?

Guifré.– Vaig estar 31 hores detingut, i el tracte en principi va ser tens, però després correcte.

Ivan– Jo vaig estar unes hores mes, a pesar de que un dels Mossos em va reconèixer que la meva detenció no tenia cap justificació. A part em van portar al metge al CAP Manso pels cops que tenia per tot el cos, i fins i tot dins la consulta del metge vaig estar emmanillat, patint a més en sortir amenaces dels agents de que era un “violent”, que “els havia agredit”, fet que era absolutament fals. Dins les cel·les vam conèixer altres detinguts de la vaga, que explicaven com els havien colpejat. Em va impressionar sobretot el cas d’una noia que havia estat estomacada de valent pels Mossos dins la comissaria per queixar-se d’estar hores dins una sala amb una calor impressionant, o el de l’home de 50 anys detingut a Ciutat Vella que va haver de ser operat pel braç trancat.

Com valoreu el seguiment de la Vaga General i l’actuació policial?

Guifré.– Respecte a l’aturada la meva valoració és molt positiva, doncs crec que ha tingut una incidència més alta del que tothom esperava. A més, s’ha pogut comprovar que molta gent ha participat de les mobilitzacions independentment dels sindicats CCOO i UGT. Respecte a l’actuació policial, és sorprenent que el piquet de Sants fos l’únic de tot Barcelona que anava rodejat per furgonetes i Mossos d’Esquadra, en una actuació prepotent i provocadora, que ja des del principi es veia que anaven amb intenció de crear tensió i detenir gent.

Ivan.– Per mi ha estat una vaga necessària, que a més ha estat un èxit en aplegar també sectors socials precaris als que no arriben CCOO i UGT, però que han portat a terme una autèntica Vaga Social. Cal remarcar la feina impressionant que han fet els Comitès de Barri, i el moviment del banc okupat de Plaça Catalunya, que ha generat la unió de milers de persones. Els Mossos han intentat criminalitzar i reprimir aquest nou espai social, conformat per precaris, becaris, immigrants, empleades de la llar,… però no podran evitar que es creï un moviment social ampli que organitzi tot el malestar i la ràbia que s’ha pogut visualitzar durant la jornada de vaga. Finalment, només voldríem agrair tot el recolzament que hem tingut de molts veïns de Sants, amics, familiars, comerciants i coneguts, que amb el seu suport ens han demostrat que no estem sols en aquesta lluita, i que la rebel·lia està ben arrelada al barri.

http://www.laccent.cat/index.php?option=ncom_content&view=article&id=1367

Bcn, Gràcia, L'accent, llibertat d'expressió, Repressió, terrorisme d'estat

[Gràcia | Barcelona] Tarda de violència policial al barri de Gràcia

La prohibició de l’acte de benvinguda a Laura Riera programat per aquest dissabte 21 d’agost a la Plaça del Raspall del barceloní barri de Gràcia ha acabat amb una nova demostració de violència policial. Des de primera hora de la tarda centenars de mossos antidisturbis i també més d’un centenar d’agents de paisà ocupaven la Plaça del Raspall i els carrers adjacents per a fer complir -tal i com havia assegurat el seu responsable, Joan Saura- l’ordre de l’Audiència Nacional de prohibir la benvinguda.

Detenció arbitrària a la Plaça del Raspall

A la pròpia plaça s’hi han congregat unes dues-centes persones abans que a les sis la policia procedís al tancament de l’accés. Des d’aquesta plaça, i després de molts moments de tensió, l’organització de l’acte ha intentar llegir un comunicat on es denunciava la manca de llibertat d’expressió i es donava per desconvocat l’acte. Només iniciar-se la lectura, i tot i que el comandament policial tenia constància que en aquell manifest no es feia esment a Laura Riera, uns quants antidisturbis del cos policial s’han abraonat a l’escenari i han detingut el portaveu de les organitzacions convocants. M.H. es troba ara detingut i és previst que passi a disposició judicial després de declarar davant la policia aquest diumenge 22 d’agost.

Aquelarre de violència policial enmig d’un correfoc infantil

En el mateix moment, unes altres dues-centes persones que no han pogut accedir a la plaça, s’han congregat en un carrer adjacent amb cartells contra la conculcació dels drets civils i demanant la dissolució de l’Audiència Nacional. Els congregats han iniciat una manifestació pacífica allunyant-se de “l’indret prohibit” i dirigint-se a la Plaça de la Vila. Just abans d’arribar a aquesta plaça, desenes d’antidisturbis han començat a apallissar per l’esquena els manifestants.

Tot això passava en una plaça on en aquells moments s’estava celebrant el correfoc infantil. La irrupció dels antidisturbis no ha respectat en cap moment les nombroses famílies allà presents, i ha generat autèntics moments de pànic. Malgrat algunes informació atenuadores dels mitjans generalistes, fonts del nostre periòdic poden constatar que com a mínim un periodista ha estat llançat damunt d’un nen d’uns cinc anys i que un agent antidisturbis ha bolcat un cotxet infantil on hi reposava un nadó mentre perseguia suposats manifestants.

La policia ha continuat la ràtzia, obligant a suspendre momentàniament el correfoc i ocupant militarment la plaça. S’han vist escenes d’agents de paisà entrant en bars i cafeteries a la recerca de suposats manifestants, arribant a l’extrem d’un agent antidisturbis que ha arrossegat literalment un client d’un bar des de dins els lavabos fins a fora al carrer.

Quan el correfoc infantil s’ha pogut reprendre, i amb la plaça encara plena de policia, un responsable dels diables ha pres la paraula per megafonia i, assenyalant el balcó del districte on en aquells moments s’hi trobaven diversos regidors, els ha dit alt i clar que cap d’aquells nens no creuria a partir d’ara que la policia fos per protegir la ciutadania.

Finalment, aquesta actuació policial s’ha saldat amb tres detinguts més. Diversos testimonis, entre els quals membres de les comissions de festa d’alguns carrers, han relatat com han vist agents de paisà fent tasques de provocadors, aterrant contenidors i destruint amb porres extensibles els decorats que engalanen alguns carrers per a poder posteriorment atribuir-ho als manifestants.

Davant la gravetat d’aquests fets, les organitzacions de l’esquerra independentista gracienca han convocat per aquest diumenge 22 d’agost una concentració a les sis de la tarda a la plaça de la vila de Gràcia.

La manipulació dels mitjans de comunicació públics

La prohibició de l’acte de benvinguda a Laura Riera sembla que es va convertir en qüestió molt sensible per al govern autonòmic. Aquest volia evitar a tota costa que la dreta espanyolista els acusés de ser displicents amb el suposat “entorn d’ETA”. Aquest és segurament el motiu pel qual els Mossos d’Esquadra han optat per a fer càrregues duríssimes en ple carrer, assegurant-se així que cap comentarista de la caverna acusaria el govern principatí de ser massa tou. I aquest també és el motiu pel qual la manipulació dels mitjans de comunicació, sobretot els públics, ha arribat a extrems gravíssims.

Malgrat que l’acte en tot moment fou anunciat com un acte de benvinguda, des dels mitjans públics i les agències oficials s’ha parlat en tot moment d’un acte d’homenatge i enaltiment, traspassant fins i tot aquesta terminologia a la premsa d’un perfil més independent. I tot això malgrat que s’ha denunciat reiteradament aquest fet. El més greu, però, ha estat com de forma reiterada s’ha acusat a Laura Riera de ser la responsable de l’atemptat contra un regidor al PP de Viladecavalls. La pròpia Audiència Nacional espanyola va absoldre Riera d’aquest càrrec el 2005, però això no ha estat suficient per tal que la premsa hagi acusat d’aquests fets una persona que, cal recordar, ja ha complert la condemna imposada per un tribunal, i que a més, l’ha complert de forma íntegra, sense gaudir de cap tipus de benefici penitenciari.

http://www.laccent.cat

Declaració del Seminari d’economia crítica Taifa davant la detenció del seu company Martí Humet en els esdeveniments de la Vila de Gracia

Davant els fets ocorreguts el dissabte a la tarda a la Vila de Gràcia que van suposar la detenció del nostre company Martí Humet, les i els membres del Seminari d’Economia critica Taifa volem manifestar:

El nostre rebuig més absolut a l’actuació dels Mossos d’esquadra. Pensem que és inacceptable la detenció d’una persona, el nostre company, simplement per anunciar la desconvocatòria de l’acte de benvinguda a Laura Riera degut a la prohibició per part de l’Audiència Nacional espanyola de celebrar-lo.

Menys acceptable resulta quan aquesta lectura s’ha pactat prèviament amb els mossos d’esquadra. Un cop més, l’actuació del mossos d’esquadra a més de ser desproporcionada es mentidera. Tot el nostre menyspreu per a ells.

Només podem entendre l’actuació de les forces de “desordre públic” en el context d’escarment i criminalització envers els moviments socials i totes les persones que s’atreveixen a alçar la veu contra les injustícies i els abusos de poder.

Exigim la posada en llibertat immediata i sense càrrecs del Martí.

Abolició de la despesa policial. Tenim massa necessitats socials !!

Seminari d’economia crítica “Taifa”

Ante los hechos acaecidos el sábado por la tarde en la Vila de Gràcia que han supuesto la detención de nuestro compañero Martí Humet, l@s miembros del Seminario de Economía Crítica Taifa queremos manifestar:

Nuestro más absoluto rechazo a la actuación de los mossos d’esquadra. Pensamos que es inaceptable la detención de una persona, nuestro compañeros, simplemente por anunciar la desconvocatoria del acto de bienvenida a Laura Riera debido a la prohibición por parte de la Audiencia nacional española de celebrarlo.

Menos aceptable resulta cuando esta lectura se había pactado previamente con los mossos d’escuadra. Una vez más, la actuación de los mossos d’esquadra además de ser desproporcionada a sido engañosa. Todo nuestro desprecio para ellos.

Sólo podemos entender la actuación de las fuerzas de “desorden público” en el contexto de escarmiento y criminalización de los movimientos sociales y de todas las personas que se atreven a alzar la voz contra las injusticias y los abusos del poder.

Exigimos la inmediata puesta en libertad y sin cargo de Martí.

Abolición del gasto policial. Tenemos demasiadas necesidades sociales

Seminari d’economia crítica “Taifa”

http://seminaritaifa.org/
Acció directa, Anticapitalisme, Bcn, denúncia, L'accent, okupació

[Barcelona]40 persones han ocupat l’edifici de Foment del Treball

Policies antiavalots dins la seu de Foment del Treball per l'ocupació que han fet quaranta persones

>> A les 20.30h les persones que ocupaven l’edifici han sortit voluntàriament sense que ningú fos identificat

Per denunciar les retallades socials, aquest dimecres 30 de juny una quarantena de persones han ocupat l’edifici de la patronal catalana Foment del Treball. L’edifici és a la Via Laietana de Barcelona.

La quarantena de persones han desplegat algunes pancartes en contra que siguin les treballadores i els treballadors els qui paguin les conseqüències de la crisi.

A les 8 del vespre els ocupants han explicat a L’ACCENT que grups d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra estan movent-se a la part baixa de l’edifici.

Acció directa, Bcn, Fotogràfic, L'accent, La haine, Protestes, Vaga

[Barcelona] Talls de carreteres i piquets per la vaga general

urant tot el matí s’han produït diferents accions: piquets i talls de carretera a Barcelona. Amb crits com “Contra l’Europa del capital, vaga general” s’ha tallat la Diagonal a l’alçada de Palau Reial tocades les 8h. Vora unes 70 persones han encès una filera de pneumàtics per reforçar el tall, que ha durat 15 minuts més, sota crits a favor de la vaga general. No s’ha identificat ningú.

Així mateix, als voltants de la Universitat Autònoma s’han produït talls en les vies de Renfe i a la carretera B 30. Aquest últim s’ha reforçat amb una crema de pneumàtics. Al campus de la universitat s’han fet piquets.

La jornada de lluita ha continuat, cap a les 10 del matí s’ha tornat a tallar la Diagonal, just davant d’una oficina de viatges Marsans, empresa del líder de la patronal espanyola CEOE, Díaz Ferran, motiu pel qual s’han emprat bancs i objectes d’aquest local. El trànsit de la Diagonal ha estat aturat durant una mitja hora. S’ha cridat “Que la crisi la paguin els rics”, i “Vaga general”.

Amb aquestes accions es pretén fer una crida a la vaga general, que les lluites s’accentuïn en un moment com l’actual, en què s’està realitzant un atac estructural contra les classes populars, contra les persones més explotades i oprimides. En un moment en què des de dalt es pretén imposar un model ultraneoliberal, basat en l’explotació extrema. Es fa una crida a la lluita des de baix, perquè només una lluita forta i ferma pot aturar les retallades i la reforma laboral. I lluitant, lluitant juntes, també podrem tractar d’anar a per molt més.

En aquests moments està tenint lloc la manifestació convocada pels sindicats oficials, en la qual també participen críticament altres sindicats com CGT o IAC-USTEC, i diversos col•lectius i organitzacions anticapitalistes.

De la mateixa manera, ens han informat que al llarg de la nit s’han fet accions i pintades en diferents barris contra la reforma laboral que exigien la vaga general i animaven a la lluita popular contra la crisi i les retallades.

Fotos

Corte en la Diagonal – Palau Reial

Corte en Diagonal – sede Viajes Marsans

———————————————————–

Información de L´Accent

La vaga contra les retallades del govern espanyol en els salaris de treballadors i treballadores del sector públic i en les pensions ha començat als Països Catalans amb talls en algunes vies de tren i carreteres.

Des de diversos punts de l’àrea metropolitana de Barcelona han informat a L’ACCENT que entre les 7.30h i les 10 del matí hi ha hagut tallades les línies de tren de Renfe que passen per la UAB, retencions a les entrades al campus amb cotxe, tall amb pneumàtics amb foc de l’autopista B30 i que durant mitja hora un grup de persones ha tallat la Diagonal de Barcelona també amb pneumàtics amb foc.
No hi ha notícies de cap persona detinguda.

Trens i carreteres tallades a la UAB
Des de dos quarts de vuit del matí ens han informat a L’ACCENT des de la UAB que les vies de la Renfe han estat del tot tallades fins a les 10, hora en què alcen els piquets a tot el campus i rodalies. Hi havia desenes de persones a les vies que impedeien el pas dels trens i tenien aturats els combois.
D’altra banda, també a la UAB, hi ha hagut piquets informatius a totes les entrades amb cotxe al campus, per la qual cosa l’entrada amb vehicles era molt lenta. Alguns testimonis han explicat que els piquets han provocat que els vehicles haguessin d’esperar una hora per entrar al recinte universitari.
Fora del campus, un altre grup de persones ha tallat amb pneumàtics amb foc l’autopista B30, per la qual cosa ha quedat tallada.

La Diagonal de Barcelona tallada amb foc
A l’entrada de Barcelona, una seixantena de persones ha tallat durant una mitja hora abans de les 9 l’entrada per la Diagonal a l’alçada de la zona universitària. Els concentrats portaven una pancarta que deia “Lluitant aturarem les retallades” i han creuat pneumàtics al mig de la calçada encesos per aturar el trànsit.

extret de L´Accent

autogestió, Bcn, biblioteca, entrevista, L'accent, okupació, universitat

[La Rimaia – Barcelona] “Els veïns prefereixen una biblioteca popular a un espai de luxe per a turistes”

Mercè Rubià, Barcelona [L’ACCENT 178]
Divendres, 21 de maig de 2010 15:59

>> Entrevista a Manu Simarro, de la Universitat Lliure La Rimaia.

Dissabte 15 de maig la Universitat Lliure La Rimaia ha celebrat un “Festival maratonià” per donar suport al projecte davant l’amenaça del desallotjament. Hi han actuat fins a 12 grups des del balcó de l’edifici, situat a la Gran Via (Barcelona). L’acte, a més, ha servit de presentació de la campanya “Això no té remei: nosaltres o ells”.

En parlem amb en Manu Simarro, membre de la Rimaia des dels seus inicis.

Mil persones contra el desallotjament amb unes grans actuacions musicals, diverses intervencions d’entitats donant-vos suport i marxa fins a Sants. Èxit rotund?
Sí. Tot ha sortit com havíem previst, i això no passa sovint. Un miler de persones reapropiant-se de la via pública com a espai de lluita, festa i creació no es veu tots els dies. Els grups, tot i que actuaven desinteressadament, van donar-ho tot i van fer gresca de la bona. Tanmateix, volíem que no només fos un jornada festiva, sinó també reivindicativa. Per aquest motiu vam convidar a les entitats que fan ús de l’espai i que ja se’l senten seu a pujar al balcó a dir la seva. La Trobada de Lluites per l’Educació Pública i Popular, la Xarxa Social per l’Habitatge, l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample i la Campanya Estem Totes Enredades, van amanir una jornada festiva explicant-nos la seva lluita i alhora donant-nos suport. I per acabar, vam voler dur a la pràctica la màxima que diu que la unió fa la força, i gairebé 400 persones vam marxar fins a la plaça Josep Pons a celebrar els 13 anys d’un projecte del que tenim molt a aprendre: Can Vies.

Què s’ha fet de diferent a la Rimaia per aconseguir aquest suport social i veïnal?
Suposo que no em fet res de nou, simplement dur les nostres paraules a la pràctica, com per exemple el suport mutu. Des del principi La Rimaia ha volgut teixir aliances amb altres projectes de centres socials i universitats lliures i per això participem de la Xarxa d’Universitats Lliures i convoquem periòdicament reunions amb tots els centres socials per coordinar-nos i definir estratègies conjuntes. Pel que fa al barri, cal dir que el veïnat està fart d’hotels de luxe -i és que a La Rimaia en volen fer un- i necessita altre tipus de projectes, és a dir prefereixen tenir una biblioteca popular, una teteria o un espai per fer ús d’Internet gratuïtament que no un espai de luxe per a turistes. A més a més, molts d’ells col·laboren intensivament del projecte, col·laborant, per exemple, a fer més gran la Biblioteca Popular Espontània o interpel·lant a la regidora del districte Assumpte Escarp perquè aturi la concessió del permís per fer un hotel.

Alguns dels vostres projectes diferencials són els tallers d’informàtica o electricitat, a més de les classes preparatòries per a la prova d’accés a Grau Superior. Com funcionen? Han estat la porta d’entrada per a la gent del barri?
El Hacklab, l’Acadèmia Nikola Tesla o l’Escola Freinet són alguns dels pilars bàsics de La Rimaia i del seu projecte pedagògic alternatiu. Aquests s’emmarquen en la lògica de la transmissió de coneixement de manera horitzontal i sense intercanvis monetaris, i alguns d’ells tenen per objectiu donar suport a d’altres centres socials o crear cooperatives de treball. Els tallers estan oberts a tothom, però principalment criden l’atenció de veïns i veïnes, molt d’ells migrats, que troben en La Rimaia una oportunitat per l’autoformació i el coneixement lliure. Els horaris els podeu trobar a www.larimaia.org , però la majoria són diaris. Cal dir també, que aquests no són els únics projectes pedagògics que hi ha a la Rimaia. Un taller de Belles Arts, un col·lectiu per al lleure i el creixement personal de la mainada com Orelles Verdes o un grup d’historiadors investigadors i un d’estudi pel decreixement, són altres exemples.

La Rimaia sorgeix principalment a partir de persones involucrades en la lluita contra Bolonya del curs passat. Amb aquesta lluita, dieu, vau veure que “la Universitat està al servei de la societat i la societat al servei de les grans empreses”. Heu optat ara, doncs, per la desvinculació de la lluita a les facultats?
És cert que La Rimaia neix a partir del desencís d’un grup de gent amb l’actual situació que viuen les universitats. No dic res de nou, si dic que les universitats han iniciat un camí, que sembla irreversible, cap a la mercantilització. Tanmateix, altres dinàmiques que no tenen a veure amb el Procés de Bolonya, sinó que persisteixen a les universitats des de fa temps, com l’ensenyament jeràrquic i fet mercaderia o la manca d’esperit crític, també ens desencisen. Per aquest motiu vam decidir crear un projecte des de la base, per dur a terme un projecte gairebé antagònic amb el projecte universitari actual. Vam veure que el diàleg amb el poder és inútil, i que només creant espais horitzontals d’autonomia, podem guanyar cada dia, en la quotidianitat, als poderosos, a l’hora que gaudim de construir quelcom totes plegades.

La vostra és una aposta per a la creació d’universitats lliures, com a forma de contrapoder i autoaprenentatge, o cal seguir també amb la lluita dintre dels murs de les escoles, instituts i universitats?
La Rimaia com a tal no participa -pel moment- de la lluita dins els murs de les escoles, instituts o universitats, ja que com dius és un projecte que pretén crear contrapoder. Tanmateix, cal dir que moltes de les activistes que participen a La Rimaia, són estudiants a les universitats i molts d’ells gent molt activa dins el moviment estudiantil. Si em permets, m’agradaria usar una afirmació que la Trobada de Lluites per l’Educació Pública i Popular va dir des del balcó durant la jornada de dissabte: “Cal i val la pena lluitar per la pública, però és també necessari crear projectes populars des de la base que algun dia puguin desplaçar aquestes institucions”.

Cada cop hi ha més col·lectius i projectes vinculats a la Rimaia, no només com a punt de reunió. Així doncs, si us desallotgen, tindrem una tercera Rimaia? És la pròpia Rimaia un projecte de llarga durada més enllà de l’espai que ocupa?
La Rimaia és un projecte, no un edifici, i això és una cosa que totes tenim molt clara des del principi. El dia que ens van desallotjar de Casanova, 17, va venir ja molta gent i vam ocupar la Seu del Districte. Al vespre, una manifestació molt gran va okupar l’edifici actual a Gran Via, 550 i els dies següents les assemblees eren plenes de col·lectius i gent nova que volien vincular-se a La Rimaia. En aquests gairebé quatre mesos no hem deixat de créixer, i ara ens toca afrontar un desallotjament més. El 18 de març ja vam patir un, el 2 de febrer un altre, i això ens ha dut a deixar de tenir por. No tenim por, però tenim molta ràbia i també molta alegria així que després del desallotjament caldrà posar-se a treballar per la tercera Rimaia, que esperem que sigui encara més gran que aquesta!

“Això no té remei: Nosaltres o ells”. Ha arribat l’hora de posicionar-se?
Efectivament. Ha arribat l’hora de senyalar l’enemic, ells. Ells són les elits que deliren aixecant Europa, els que fan regnar la por i la desconfiança entre les classes populars a cop de retallades socials, ordenances autoritàries i mercats bursàtils especulatius. Ells són els polítics corruptes, els grans empresaris i banquers, els especuladors i nosaltres.. Nosaltres som qualssevol i -com ja he dit- no tenim por, però tampoc por perquè ja hem començat. Per tant, sí, és hora de prendre posició contra ells, apagar la tele i començar a organtizar-nos i a trobar-nos als carrers, a les places, les cooperatives i els centres socials, però també als llocs de treball, la xarxa o les associacions, i lluitar pel que és nostre: ho volem tot!
Bcn, denúncia, especulació, L'accent, urbanisme

[Barcelona] La CUP denuncia que hi ha 80.000 pisos buits a Barcelona

L’ACCENT.CAT
Dimecres, 19 de maig de 2010 06:26

La Candidatura d’Unitat Popular de Barcelona ha fet pública avui la seva campanya sobre urbanisme i habitatge.

Després de dur a terme des de fa unes setmanes una campanya de cartells, adhesius i propaganda per la xarxa amb la xifra de 80.000, avui dimecres 19, la candidatura de l’esquerra independentista ha explicat en roda e premsa els motius i idees principals de la campanya. La presentació s’ha fet al carrer Vallespir número 25 de la capital catalana, es tracta d’un dels immobles de la ciutat on el veïnat pateix des de fa anys l’assetjament immobiliari.

>> Volen impulsar una iniciativa ciutadana per redreçar la política municipal

La CUP denuncia que “un 25 per cent de la població té problemes per a accedir a un lloc on viure. El 80% del pressupost familiar es destina a l’habitatge. El 2009 hi va haver una vintena de desnonaments diaris”. La Candidatura explica que 80.000 representa els pisos buit que hi ha a la ciutat, però aclareix que “no es tracta d’una xifra real perquè els estudis i informes sobre la qüestió no disposen de xifres absolutes per la dificultat d’establir els criteris sobre pisos o locals buits”.

Expliquen que la intenció és reunir-se amb entitats i col·lectius de la ciutat per, “dur a terme una iniciativa ciutadana que redreci la política municipal” en els àmbits d’urbanisme i habitatge.

Acció directa, denúncia, L'accent, València

[València ciutat] Acció a una seu del PSOE a València contra els retallades socials de Zapatero

L’ACCENT.CAT
Dimecres, 19 de maig de 2010 06:13

L’acció simbòlica reivindicada per la Coordinadora de l’Horta contra la Crisi, que es dugué a terme la nit del dia 17 de maig, tacà de pintura negra la seu del PSOE al districte de Ciutat Vella (València).

Amb aquesta acció aquesta coordinadora que aplega l’esquerra independentista de la comarca ha volgut “denunciar el servilisme del PSOE davant la patronal per l’acceptació de les mesures neoliberals imposades per la Unió Europea i l’FMI”.

En una nota on reivindicava l’acció, la Coordinadora explica que “Es tracta (…) d’una mostra de solidaritat amb pensionistes, molt nombrosos al casc antic de València, les persones dependents, els treballadors del sector públic, i totes les persones afectades per la crisi”. Igualment afirmava que “volem deixar clar que el govern espanyol no és un govern socialista sinó un govern al servei del gran capital i per tant tota mesura en contra dels drets dels treballadors tindrà una resposta”. I acabava fent una crida a la classe treballadora d’arreu els Països Catalans per tal que s’organitze i done resposta davant l’atac que suposa l’ajust de Zapatero, i revindicava la necessitat d’una vaga general que puga d’una vegada per totes reorientar radicalment les polítiques socials “en benefici de la majoria treballadora.”